Produeix cert efecte entrar a la sala dels Passos Perduts i descobrir-la tota buida. És cert que habitualment ja és una estança gairebé diàfana. Però és que ara no hi ha res de res. Ni les cadires de vímet que li donaven aquell aire rústic, com si el síndic Cairat hagués d’aparèixer en qualsevol moment. És que no hi ha res. L’únic, les pintures murals, el monumental cicle de la Passió, que òbviament no s’ha mogut de lloc però que tampoc és el de sempre. Les sis peces apareixen protegides per grans llençols de plàstic: qualsevol dia d’aquests vindran els pintors –els pintors de paret, s’entén– i donaran als murs una mà de gris ocre més a to amb els murals. I després, una intervenció superficial: “Res de greu, es tracta simplement de posar ordre, d’endreçar, de dotar el conjunt d’una coherència estètica que en faciliti la interpretació i que en reforci la unitat, que no semblin sis grans murals posats un al costat de l’altre”. Ho diu el restaurador Eudald Guillamet, que torna a treballar a Casa de la Vall: ja hi va intervenir el 1991, quan va canviar el suport de les pintures murals, del rudimentari bastidor de fusta sobre el qual s’havien muntat el 1962 a un altre de fibra de vidre i resina pràcticament inalterable, diu, que ni es contrau ni es dilata, resistent a la humitat i als insectes. Entreté així l’espera a la decisió del comitè del patrimoni mundial de la Unesco, que al juliol decidirà la inclusió de la cova de Kapova, als remots Urals, al patrimoni mundial de la humanitat. Recordin que el 2017 hi va descobrir un conjunt de joies del paleolític superior, posem que fa uns 15.000 anys, entre les quals brilla amb llum pròpia una autèntica raresa, un camell sense parangó als annals de l’art rupestre.

Però aquesta és una altra història. Tornem a Casa de la Vall. Quan els pintors de paret acabin la feina, ell i la també restauradora Mireia Garcia es posaran amb el cicle de la Passió: “No tocarem l’obra, però revisarem algun retoc i canviarem els fons de morter de les llacunes per un to que s’hi avingui més amb el conjunt”. No serà l’únic canvi que experimentarà la sala. Els radiadors de la calefacció desapareixeran, i la sorpresa va ser descobrir sota el parquet que es va instal·lar en la gran remodelació del 1962 el soler de fusta amb els llistons originals. L’arquitecte que va dirigir a aleshores la restauració, el català Ros de Ramis, va tenir la feliç ocurrència de deixar-lo in situ i cobrir-lo amb un segon soler, que és el que ens ha arribat a nosaltres. L’arquitecte Enric Dilmé, que dirigeix la intervenció actual, en seguirà les passes i hi instal·larà el nou també per sobre, de manera que el soler original i serà, encara que no el veiem.

Ara sembla que el cicle de la Passió, amb els seus vuit plafons –Flagel·lació, Coronació i Pujada al Calvari; Descendiment, Crucifixió, Oració a Getsemaní i Prendiment– hagin estat tota la vida als Passos Perduts. Doncs res més lluny de la realitat: s’hi van mudar el 1955. Fins aleshores havien estat a la veïna habitació del Bisbe, avui despatx del síndic i que a l’època era la seu del sindicat d’iniciativa. El trasllat el van coordinar els restauradors catalans Rafael Benet i Manuel Humbert, i el cas és que fins a la publicació de L’art de l’època moderna a Andorra: segles XVI-XVIII (2017) no se’n va poder determinar l’autoria: Miquel Orcau, autor de la major part del cicle, i el mestre Çanou, a qui se li atribueix la Pietat.

També el despatx del síndic té aquests dies el mateix aspecte desolat: completament buida i amb els frescos –un Sant Sopar procedent de Sant Romà dels Vilars amb què Humbert i Benet van voler tapar el forat que hi deixaven els murals de la Passió i una Santíssima Trinitat– degudament plastificats. Aquí procediran de la mateixa manera: quan hagin passat els pintors, retocs superficials per igualar les llacunes al to de les pintures. L’objectiu, conclou Guillamet, és arribar a temps per a la segona visita del copríncep Macrcon, que tindrà lloc en una data per concretar d’octubre: si valen apostes, nosaltres fem un doble o res al 16.