Se’n recorden de Tron, en la versió vintage, la del 1982? O potser són dels que van descobrir la informàtica amb un ZX Spectrum? Doncs si és així, no es perdin el videomapping que ahir es va estrenar a Casa de la Vall –aquesta tarda, segona oportunitat–. Perquè està concebut amb 3D de 8 bits, que dit així sona pelet críptic, per no dir esotèric, però que era la tecnologia digital punta als anys 80, i per tant, amb què es dissenyaven els videojocs de l’època: retícules tridimensionals i anar fent.

Però si Tron no els diu res i no saben què caram era un Spectrum, tampoc s’ho haurien de perdre, perquè la saison cultural francesa i Ull-Nu s’han tret de la màniga una experiència de realitat augmentada raríssima a casa nostra. El sensacional mapping de Santa Coloma n’és un cosí germà, però el que proposa el videoartista Jeremy Oury és tota una altra cosa: bàsicament, ensenyar-nos a mirar amb els ulls de la primera vegada un paisatge urbà que estem cansats de veure i que per això mateix pràcticament ja ni veiem, diu. Ahir i avui toca Casa de la Vall. Divendres i dissabte, l’antic hotel Santa Anna de Coprínceps, a Escaldes.
Oury va crear un model en 3D a partir de les fotografies d’alta resolució de la façana de Casa de la Vall que li va facilitar l’organització –Ull-Nu, que s’estrena com a parténaire de la temporada francesa. El model el va anar vestint amb coreografies digitals adaptades a la silueta, les proporcions, les superfícies i els elements arquitectònics de l’edific, i el resultat és Emersive, l’espectacle audiovisual de 5’40” en què consisteix el videomapping.
El més difícil ha sigut, diu, adaptar-se als diferents colors, als diferents materials i als molts racons que que s’amaguen en la façana d’un monument com és Casa de la Vall. També el més estimulant, lluny de la monotonia estructural dels edificis moderns.

Es tracta, en fi, d’un videomapping, no d’una pel·lícula ni d’un curt, aquí no hi ha un argument, adverteix Oury, sinó un fil conductor més aviat conceptual i en què certs detalls de la façana, les finestres, les troneres, el ràfec, serveixen com a nexes de la projecció, concebuda com un sol i cinematogràfic –ara sí– plànol seqüència. És probable, en fi, que Casa de la Vall la tinguin vistíssima. Però el que és segur és que si la miren amb els ulls d’aquets jove videoartista francès es quedaran de pedra. I com els nens petits amb els petons de la mare, en voldran més. Una mica més. Si és així, estaran de sort, perquè divendres i dissabte, dues tardes més a Escaldes: de 18 a 20 hores, amb passis cada quart d’hora. De franc, aforament limitat i protocols Covid. No hi ha excusa.