La restauració de la façana del casalot va arrencar la setmana passada i s’allargarà quatre mesos. En restituirà esgrafiats i colors originals.

S’hi han d’haver fixat perquè una lona cobreix des de fa setmanes la façana principal de casa Guillemó i embruta la perspectiva de la plaça Benlloch, a banda d’empetitir-la. Doncs sota la lona, tancada amb pany i forrellat de manera que és impossible veure què s’hi cou, hi ha les bastides on des de la setmana passada s’enfila l’equip de restauradors que li tornaran el somriure al casalot. Es tracta, indiquen des de Patrimoni, que assessora la propietat en aquesta iniciativa, de reintegrar-ne les pèrdues i de restaurar-ne la decoració conservant-ne el que queda, i de fer-ho amb els mateixos pigments originals “per retornar la imatge i la llum a la façana que dona a Príncep Benlloch”. La campanya va arrencar amb la protecció dels esgrafiats, fase prèvia al sanejament de la façana, la restitució del suport i la recuperació de la decoració. I s’allargarà si no sorgeixen imprevistos quatre mesos. Abans de l’hivern, en tot cas, perquè el fred impedeix treballar en condicions el morter de calç que constitueix el suport dels esgrafiats.

Molt probablement es demanarà el lector en què consistia la decoració de casa Guillemó, que els últims anys, més aviat decennis, havia anat desapareixent fins a fer-se pràcticament imperceptible. I per fer-se una idea de com lluïa originalment la façana res millor que la reconstrucció ideal que en va fer Sergi Mas, que en temps de Bartomeu Rebés (1910-1997) en va elaborar un projecte de restauració que va quedar al calaix. La façana, en fi, tenia sis medallons, tres de rectangulars i tres d’ovalats, alternats i distribuïts entre la segona i la tercera planta, i la decoració es completava amb la falsa pedra que envoltava finestres i balcons i, atenció, també les cantonades de la façana noble.

Tot això avui només s’intuïa i és el que es restaurarà amb els pigments i morters originals, gràcies a l’anàlisi dels materials i al calc dels dibuixos que Patrimoni hi va practicar al desembre del 2017. També s’hi conservaran els altres elements característics de la façana, des de la làpida que recorda i commemora l’estada de mossèn Cinto a casa Guillemó, l’estiu del 1883 i convidat per Francesc Duran, l’aleshores cap de casa, fins a la llinda que corona la porta principal amb la data de la primera gran reforma, que data del 1809, i la rajola amb el nom de la casa obra del mateix Sergi Mas.

Es tracta, en fi, de la restauració íntegra de la façana a partir dels elements originals, i mai no s’ha ni plantejat deixar la pedra vista que hi ha sota del morter. Perquè cal recordar que la dèria de la pedra vista és relativament recent, i que les cases benestants –pensin en la veïna casa Molines, i també en cal Cintet, per no sortir de plaça Benlloch– hi aplicaven una capa de morter que posteriorment decoraven... sovint amb carreus pintats!  Les cases humils deixaven la pedra vista, precisament perquè no es podien permetre arrebossar la façana. 

Es tracta segons Patrimoni d’esgrafiats –i no de pintura al fresc com sospitava Sergi Mas– i tot apunta que daten precisament del 1809, quan es va afegir la galeria lateral que dona a la plaça Rebés. La segona gran reforma va tenir lloc el 1883: s’hi van afegir les balconades de ferro del primer pis. Les del segon corresponen a l’última intervenció, als anys 60 del segle passat, quan es va reformar la galeria, finalment integrada al casalot. Pel que fa als orígens, el casalot actual es va aixecar segons David Mas el 1730 en substitució d’una casa anterior d’origen probablement medieval. El mateix autor el defineix com “el de major volum de tots els habitatges tradicionals existents a Andorra, amb una amplada de 25 metres i una profunditat de 21”, i no s’oblida de la casa dels masovers, a la part posteriors de l’edifici.

La façana, que en els anys d’esplendor devia produir un cert efecte –i encara avui– es va convertir en un privilegiat espai publicitari per a les empreses, entitats i serveis que es van establir als baixos de casa Guillemó, des del Banc de la Seu, el primer que va obrir corresponsalia al país (1906) fins al Banc Agrícol (1940), passant per la Caixa de Pensions (1935), la farmàcia Internacional (1936) i la clínica dels doctors Joaquim Trias i Antoni Vilanova (1942). Tots i van deixar la seva cicatriu. La campanya actual en netejarà i polirà les ferides de dos segles llargs de vida, i casa Guillemó tornarà a somriure. A la tardor.