La propietat, amb subvencions del ministeri i del Comú, en restaurarà la decoració de la façana, amb els medallons i la falsa pedra cantonera.

Potser no s’hi han arribat a fixar, perquè estan tan degradats que són pràcticament invisibles si no se’n sap l’existència. Però la façana de Casa Guillemó, sense dubte l’edifici que domina la plaça Benlloch, està decorada amb sis grans medallons, tres de rectangulars i tres d’ovalats, que s’alternen entre la segona i la tercera planta del casalot. No és cosa d’ara: a les fotografies de fa un segle encara s’hi distingeixen, però comencen a desparèixer, com els pares de Marty en aquella foto de Regreso al futuro, i clarament s’intueix que la decadència ve de lluny. De fet, per fer-se una idea de com devien lluir en el moment de màxim esplendor de la casa, res millor que la reconstrucció que en va fer Sergi Mas per a La Casa Guillemó d’Andorra, moltt suculent opuscle que devem a Joan Riera i que Editorial Andorra va publicar el 1979. La tenen aquí al costat, amb el seu cóm, avui desaparegut, i la creu de la Santa Missió del 1881, avui, per cert, entaforat a la façana de Sant Esteve, a l’altre costat de la plaça, i l’aspecte és sensacional, fins i tot si hi descompten la tendència a la idealització que és innata en Sergi Mas.

Doncs si es compleix el calendari, a la tardor que ve podrem tornar a contemplar Casa Guillemó tal com Sergi Mas la va imaginar i tal com era fa potser dos segles. Resolt el litigi entre els hereus de Bartomeu Rebés, l’actual propietat hi ha intervingut de forma parcial els últims anys i a l’estiu té previst restaurar-ne la façana, en una operació a tres bandes en què també participaran amb sengles subvencions el ministeri de Cultura i el Comú de la capital. La restauració l’executarà una empresa catalana especialitzada i culminarà un projecte que va arrencar, potser ho recordin, el desembre del 2017, quan tècnics de Patrimoni es van enfilar a la façana de Casa Guillemó per fer calcs del que quedava dels medallons. 

Atenció, perquè no són pròpiament esgrafiats, com és el cas de la façana de Cal Fusilé i de la sèrie de les Banaurances que decora la façana principal de Sant Pere Màrtir, també a Escaldes, sinó molt probablement pintura al fresc sobre la calç amb què es va arrebossar la façana. Ho diu Sergi Mas, autor per cert de les Benaurances. I sap del que parla perquè en temps de Bartomeu Rebés va elaborar un projecte per restaurar no només els medallons, sinó també la resta de la decoració de la façana. Quina, es demanaran? Doncs la falsa pedra que envolta finestres i balcons i també, atenció, les cantonades de la casa. El projecte es va quedar òbviament al calaix, però el 2017, quan els tècnics de Patrimoni van fer els calcs dels medallons, Sergi Mas la descrivia com una decoració “senzilla, que es va aplicar sobre l’arrebossat amb què es cobria la pedra original. El més curiós és que una vegada tapada amb calç no era estrany que repintessin a sobre falsos carreus: en trobaran dos magnífics exemples a casa Molines i a cal Cintet, totes dues veïnes. A Casa Guillemó només ho van fer a les obertures i als angles de l’edifici.

La pregunta és òbvia: quan es devien pintar, aquesta decoració? Sergi Mas especula que els medallons són de finals del XVIII o principis del XIX, potser del 18090, data gravada a la llinda de la porta i que correspon a la segona gran reforma de Casa Guillemó. La primera va ser cap al 1730, quan l’historiador David Mas considera que es va erigir l’edifici actual, amb tota seguretat en substitució d’un casalot anterior. La tercera data decisiva és el 1885, quan es va reformar de nou: és en aquest moment quan s’hi afegeixen les actuals balcondes de ferro forjat del primer pis. Les del segon corresponen en algun moment del segle XX, potser quan es va reformar la galeria coberta que donava a plaça Rebés, avui integrada a la casa.

Així que, segons els comptes de Sergi Mas, és possible que la decoració actual de la façana es remunti a un segle i mig, potser dos. Val a dir que a més del temps i de la intempèrie, tots els negocis, comerços i empreses que s’hi van anar succeint hi van deixar ferides en forma de cicatrius, des de la corresponsalia del Banc de la Seu (1906) fins a la Caixa de Pensions (1935), la primera seu del Banc Agrícol (1940) i la primera clínica del país, amb els doctors Trias i Vilanova (1942). Per no parlar de Fhasa, que els anys 30 hi va plantar un cartell monumental que anava de costat a costat. 

En fi, que després de la restauració de Casa Molines (2000) i cal Cintet (2021), la plaça Benlloch serà una altra. Només faltarà que el Comú en tregui els obstacles i el mobiliari urbà que l’embruten.