Casal i Vall: mai més

Enric Dilmé insisteix a reivindicar l’arquitectura de la segona meitat del nostre segle XX, “la més desconeguda i alhora la més abundant del nostre paisatge urbà”, perquè no torni a passar que un edifici singular com el de l’antiga editorial vagi a terra... per acabar construint-hi un aparcament.

És amb tota probabilitat el cas més desgraciat de la història de l’arquitectura andorrana del segle XX, amb el permís naturalment de la Casa Palau de Sant Julià, un altre nyap. Potser ni el recorden, perquè va passar pràcticament desapercebut. Ningú no va obrir la boca: ni el Col·legi d’Arquitectes, ni el ministeri, ni tan sols Velles Cases, potser perquè faltaven tres anys perquè Claude Benet n’accedís a la presidència. Però per això estem aquí: per fer memòria. Així que tornem a l’octubre del 2013, quan la propietat de Casal i Vall va enderrocar el magnífic edifici que des del 1961 i fins al 1988 havia acollit la seu i la impremta de l’editorial, a l’avinguda Prat de la Creu de la capital. Inclòs el no menys formidable jardí, amb una sequoia vermella de Califòrnia de 24 metres d’alçada. Inicialment, s’hi havia de construir un bloc de pisos. Finalment, tantes presses es van resoldre en l’esplèndid aparcament que coneixem avui. Amb la complicitat del Comú de la capital, per tant.

No era Casal i Vall un edifici en absolut menor, sinó l’únic exemple d’arquitectura racionalista d’ús industrial que hi havia al país, i obra de l’arquitecte català Domènec Escorsa. Aquell desastre va ser possible perquè l’immoble no figurava a l’inventari de patrimoni, no disposava de cap protecció legal i per tant la propietat podia fer i desfer a voluntat. Això és exactament el que va fer, el ministeri es va veure lligat de mans i peus i va pagar així la indiferència, més aviat desídia, amb què havia deixat passar l’oportunitat de catalogar-lo i protegir-lo.

El pitjor de tot és que no podia al·legar desconeixement. Com recorda l’arquitecte Enric Dilmé, “quan insistia en el seu atractiu davant de Patrimoni Cultural, la indiferència era la resposta. Ens vam oferir per fer un aixecament planimètric i fotogràfic per deixar com a mínim testimoni de l’immoble, la resposta va ser que ja ho farien ells, i el resultat va deixar molt a desitjar. La mateixa oferta l’havíem fet per a l’hotel Mirador, tot i que poca cosa es va poder fer donat l’estat d’abandonament en què es trobava, i amb l’hotel Pla, proposant un peritatge independent per comprovar la veracitat de la seva suposada feblesa estructural”.

Com és sabut, Dilmé s’ha erigit a través del seu bloc en l’únic valedor, o gairebé, de la nostra arquitectura contemporània. I els motius que una rara joia com Casal i Vall acabés a terra els té claríssims: “No era estrident, com a bon exemple del racionalisme, no estava analitzat ni estudiat, ni l’havia projectat cap arquitecte mediàtic. No s’havia fet res per destacar-lo. Com importants són els catàlegs raonats, i com de crucials són les administracions en aquesta tasca!”

Dilmé s’ha fet tips de predicar en el desert: “L’arquitectura del nostre segle XX és desconeguda per a la immensa majoria de la població, inclosos els meus companys de professió. És alhora la més abundant al nostre paisatge urbà: supera de llarg el 90% del parc construït. Em sorprèn anar pel món i trobar catàlegs d’arquitectura contemporània arreu, des de països sencers a grans ciutats, comarques i localitats molt modestes. Nosaltres no tenim res. Com podem apreciar l’arquitectura del nostre temps si no la coneixem ni la fem conèixer?”

Això és precisament el que ha intentat des de fa cinc anys des d’un bloc monumental i imprescindible que ara arriba al centenar d’entrades i que constitueix una mina d’informació fins ara inèdita: quants de vostès sabien que el pare del Camp Nou és també l’autor de l’Estadi Nacional? Que Oriol Bohigas va ser l’artífex de la reforma de Santa Eulàlia? Que Fisac va projectar un temple monumental per a Sant Pere Màrtir? Que l’edifici administratiu és l’exemple paradigmàtic del brutalisme nostrat? Que Meritxell de banda, Bofill va projectar un visionari complex turístic a la Comella? Que desapareguda Casal i Vall, la casa Farràs, a la Rotonda, és l’últim exemplar d’arquitectura racionalista que ens queda? Que la plaça de les Arcades la va projectar Joan Margarit (pare)? Atenció, perquè com ell mateix adverteix, això no vol dir que calgui conservar totes les obres fins ara documentades, sinó que els exemples amb millors i més significatius valors arquitectònics disposin de la protecció legal que es dispensa a qualsevol monument del passat: “Que hagin estat projectats i construïts al segle XX no hauria de ser un hàndicap”.

I la prova, tornem al començament, és Casal i Vall. Si algú, des del ministeri de Cultura, s’hagués molestat a conèixer-la, molt probablement hauria acabat inventariada i avui encara estaria dreta.