Casamajor: “Si visqués al Bronx o al Raval no faria aquesta escultura”

El lauredià exposa una sèrie de divinitats, tòtems i sacerdots inspirats en gravats rupestres.

Feia moltes llunes que el Jordi Casamajor escultor no s’enfilava en aquest racó de diari. Els últims temps s’hi havia prodigat amb el barret de caçador de petròglifs: n’ha inventariat un grapat de milers i els ha recollit, segur que ho recorden, a Gravats rupestres d’Andorra, l’Alt Urgell i la Cerdanya. Però avui, no. Avui toca parlar de l’escultor, a qui no havíem tingut ocasió de veure des del Land Art del 2015 i, aix, el concurs per a la Biennal de Venècia del 2017. Tant en l’una com en l’altra va comparèxier amb les germanes grans de les peces amb què ara compareix a Taranmana, la galeria escaldenca que ha obert una heroica escletxa als creadors locals. Mèrit dels grossos perquè des de la reinvenció de la Riberaygua –convertida en una altra cosa, però no en una galeria– l’únic espai que s’havia atrevit a programar artistes de casa era el Mama Maria.

Però parlàvem de Casamajor, que un lustre després continua exactament allà on ho havia deixat. És a dir, en la particularíssima dèria per les divinitats, animals totèmics, xamans, sacerdots i orants que pul·lulen per la seva iconografia. Aquí al costat en tenen un tastet: Cèrvol solar, Deessa amb ocell i Dona. A Taranmana n’hi ha una desena més, de bèsties i bestioles com aquestes. Ceràmica policromada amb el blau i el verd carcaterístic. I per què cèrvols? “Els homes del neolític van observar que les banyes els queien una vegada a l’any per tornar a créixer al següent, i el van convertir en símbol del cicle de la vida, la fertilitat i l’abundància. Els celtes fins i tot li van posar nom: cernunnos. N’he trobat de representats en gravats rupestres, i vet aquí la meva font d’inspiració. Si visqués al Bronx o al Raval em sembla evident que no faria aquesta escultura. Però és que visc al Pirineu”.

Vagi per endavant que els tòtems de Casamajor no són la representació tridimensional dels petròglifs que persegueix muntanyes amunt. No copia gravats, sinó que els reinterpreta, i de passada els associa a danses rituals o màgfques, recordin Omphalos, aquella mena de sardana o dansa el foc amb què va participar en el concurs de la Biennal. El mateix passa amb els orants, xamans o sacerdots que ha tingut l’ocasió de descobrir en certs racons de la Cerdanya i que ell ressuscita en ceràmica.

Les peces de Casamajor són un elogi de la simplicitat, de les formes pures i esquemàtiques. Proposen, a més, el retorn a una espiritualitat atàvica, instintiva. Toquen una fibra molt antiga i molt endins, com si ens retrobéssim amb la tribu primigènia conjurant un any de pluges o de mala caça, o el perill immiment d’una tribu hostil. De sobte, t’imagines assegut al voltant del foc, a recer d’una balma, posem que la del Llunci. Casamajor se n’hi aniria sense dubtar-ho un instant. Nosaltres agraïm estar una altra nit escarxofats al sofà del menjador, contemplant per exemple Cèrvol solar.

Pel mateix preu, en fi, podran contempar obres de ceràmica d’Eve Ariza, Valeria Vasi, Marta Bonilla, Pep Guerrero, Javier  Mariscal i ISAO que Taranmana ha reunit sota el lema Arts & Crafts, i com a torna, peces en patchwork de Valerie Rymarenko.