Diari digital d'Andorra Bondia
Andorra, casino, la Solana, concurs, 1873, Alcobé, Mercé, Hern, Quellain, Compagnie du Val d'Andorre
Andorra, casino, la Solana, concurs, 1873, Alcobé, Mercé, Hern, Quellain, Compagnie du Val d'Andorre

Casino: aquesta història em sona


Escrit per: 
A L. / El projecte guanyador del concurs per construir un casino a la Solana convocat el 1873 (Arxiu Casi Arajol).

Al segle XIX hi va haver quatre intents d’instal·lar una ‘casa de joc’ al país; tots van fracassar.

Havia de tenir sala de joc, billar, biblioteca, cafè i restaurant, en espais independents distribuïts al llarg de l’eix central de l’edifici, tres ales transversals on s’havien d’encabir salons privats i les oficines de l’administració, i una llarga galeria exterior concebuda per contemplar el paisatge. El projecte el firmen a quatre mans messieurs Hern i Quellain, arquitectes, i va ser el guanyador del concurs convocat el 1873 per la Compagnie du Val d’Andorre, que òbviament pretenia aixecar una mena de casino per aquí baix.

La iniciativa l’havia pres un tal Romé d’Arc, que el gener 1872 va aconseguir que el Consell General reconsiderés la negativa a autoritzar la construcció d’una “casa de jocs”. L’home va ser hàbil: d’entrada va dir que de casino res de res, que el seu objecte social era obrir un balneari a Escaldes en el termini d’un any. I que a canvi es comprometia a acabar –més aviat, a començar– la xarxa de carreteres. Un clàssic. Per estovar la voluntat dels honorables consellers va dipositar 100.000 francs de fiança. Van dir que sí.

Però ben aviat va canviar d’idea, perquè el febrer següent es publiquen a la premsa butlletes de subscripció de capital de la Compagnie, i paral·lelament es convoca el concurs que acabarien guanyant Hern i Quellain. Tot plegat no deixa lloc a dubtes: allò és un casino amb tots els ets i uts. Ni rastre del balneari. El projecte guanyador, juntament amb els dos finalistes –a càrrec de P. Gion i M. Menuel–, es va publicar el 1873 a la revista Croquis d’architecture, i naturalment Casi Arajol en té les planxes originals. Anys enrere Jordi Alcobé i Miquel Mercé en van fer una ressenya pionera a L’art de viure, i recordar-lo ara és especialment oportú: falta un mes justet perquè expiri el termini per a la presentació d’ofertes al concurs del futur casino, i no deixen de sortir-li nòvies. L’última, un solar al clot d’Emprivat escaldenc que s’afegeix a Caldea i al Centre de Congressos de la capital.

La història es repeteix –recordin que sovint en forma de farsa: ho deia Marx–, i el cas és que la del casino del 1873 va acabar com totes: ben enterrada al calaix de les bones intencions. En aquella ocasió, per l’oposició francesa –diu Alcobé–, que va posar com a condició per al vistiplau que es prohibís la construcció de cases de joc. Sense el casino, carreteres, balnearis i qualsevol altra idea visionària resultava inviable, així que la societat de Romé es va dissoldre el 1876.

Ens en queden els tres projectes sensacionals d’aquí dalt. La llàstima és que no concretin l’emplaçament de l’embalum. Tan sols el segon premi el considera Mercé “proper” a l’arquitectura del país per les proporcions i el llenguatge; el tercer el despatxa per la seva monumentalitat fora de context: “Es fa difícil imaginar un lloc amb prou espai per acollir els jardins que aquest projecte demanava: difícilment en un entorn d’alta muntanya.” Molt probablement era la Solana, l’espai que tothom tenia al cap.

El de Romé va ser només el tercer intent per convertir Andorra en una mena de Mònaco dels Pirineus. I el que probablement més a punt va estar de tenir èxit. Abans, diu Alcobé, n’hi havia hagut dos més: el 1849, un tal M. Langlois ho tenia tot lligat amb els comuns d’Encamp i de Canillo –la Solana ja els voltava pel cap–, però el Consell va dir que no. El 1866, immediatament després de la Nova Reforma, va ser la societat Henri Duvivier & Cie la que, a canvi de la xarxa de carreteres i del reglamentari dipòsit –30.000 francs–, ja parlava obertament d’un casino a la Solana. El projecte va ser una de les causes (i també una de les víctimes) de la Revolució del 1868.

L’últim intent del segle va ser el 1880, amb una novetat substancial: la concessió la demanaven ara Antoni Roger Canturri i Louis Boisset, i entre les contrapartides hi afegien la construcció, atenció, d’un ferrocarril que uniria la frontera espanyola amb la francesa –un segle llarg abans del metro aeri!– i fer-se càrrec dels honoraris d’un mestre a cada parròquia. Consell i coprínceps van dir una altra vegada que no. I fins avui.

Andorra
casino
la Solana
Concurs
1873
alcobé
Mercé
Hern
Quellain
Compagnie du Val d'Andorre
Número de vots: 513
Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic