Diari digital d'Andorra Bondia
Castanyer, a la dreta, amb Jacques Morel a ‘Elena et les hommes’, dirigida per Renoir (1956) amb Ingrid Bergman com a protagonista.
Castanyer, a la dreta, amb Jacques Morel a ‘Elena et les hommes’, dirigida per Renoir (1956) amb Ingrid Bergman com a protagonista.

Castanyer: enigma resolt


Escrit per: 
A. Luengo / Il·lustració: Fotograma d''Elena et les hommes'.

L’enigma Castanyer, se’n recorden? Sí, home, el misteriós cineasta català que el 1948 es va plantar per aquí baix –venia de París– per rodar-hi Andorra. Les six clés de trois vallées, documental localitzat el 2005 a Califòrnia (!) pel col·leccionista escaldenc Miquel Sánchez Baños. Li va faltar temps per adquirir-ne còpia i cedir-la a l’Arxiu Nacional, on es pot consultar lliurement. En coneixíem quatre dades biogràfiques i el rastre professional que havia anat deixant als crèdits de les pel·lícules en què va participar com a actor, escenògraf, guionista i també director, així com el període com a director de Laya Films, la productora del comissariat de propaganda de la Generalitat durant la Guerra Civil espanyola.

En sabíem també l’amistat amb patums de la cultura europea dels anys 30, 40 i 50, des de Picasso fins a Buñuel passant per Prévert i Renoir, i no hi faltaven els rumors més o menys llegendaris, com ara que havia estat l’ànima  i el patró de Le Catalan, cèlebre bistrot que als anys 40 va exercir com a centre d’operacions de la bohèmia parisenca. Però tot plegat de passada, quasi d’oïdes. Fins ara, és clar, que l’historiador Esteve Riambau n’ha reconstruït amb pèls i senyals la trajectòria a Laya Films i el cinema a Catalunya durant la Guerra Civil, monografia consagrada a la productora de la Generalitat acabada de sortir del forn.

Riambau, en fi, segueix la pista de Joan Castanyer (Blanes, 1903-Antibes, 1972?) abans, durant i després de la Guerra Civil i la II Guerra Mundial amb un detall sense precedents i des del primeríssim moment que surt a escena. I això passa exactament el 1926, un any després d’exiliar-se a París –som en plena dictadura de Primo de Rivera–, quan apareix com a dissenyador dels decorats de La fiesta española, espectacle de dansa al Bal Bullier de París. A partir d’aquí, agafa embranzida i no pararà fins al traspàs, probablement a la localitat d’Antibes, el 1972, però que Riambau no ha pogut certificar documentalment. El cas és que Castanyer –o Castagnier, com es farà dir durant la seva llarguíssima i decisiva etapa francesa: quan el 1939 marxa de nou a l’exili, no tornarà mai més a Espanya– debuta immediatament com a actor amb un secundari a Carmen, de Feyder (1926), i el 1930 es cola com a figurant a L’âge d’or, de Buñuel. Un capítol, aquest, decisiu, perquè hi coincideix amb Jaume Miravitlles, factòtum del comissariat de propaganda que el 1936 el reclutarà per dirigir Laya Films.

Abans de la Guerra Civil participa com a escenògraf a dues pel·lícules dirigides per Becker (Une tête qui rapporte i Le commissaire est bon enfant) i quatre títols rodats per Renoir (La nuit du carrefour, Chotard et cie, Boudu sauvé des eaux i Le crime de Monsieur Lange). El futur director de La règle du jeu (1941) i French Can-Can (1954) –Castanyer hi va participar com a secundari en una escena que va ser finalment tallada– el descrivia com “un català tot rodó, incorregible poeta i somiador inefable que passava la major part del temps emborratxant-se a l’aire de les perifèries pari- senques”.

Misèria de postguerra

La descripció coincideix amb la que el periodista César González Ruano en va deixar a Mi medio siglo se confiesa a medias –“Físicamente, Castañer tenía algo de gnomo. Era pequeño y muy fuerte, calvo, menudo y de ojos alegres. Andaba entre el anarquismo y la mística, comía mal y esto no me permitió nunca hacer un diagnóstico de su personalidad”– i també amb el que en deia Joan Mariné, director de fotografia de llarga trajectòria a la postguerra espanyola que va treballar a les seves ordres a Laya Films: “Era un home calb, amb bigoti, grassonet i molt nerviós. Quan parlaves amb ell era difícil fixar la vista. Tenia una gran formació i una gran intuïció.” Un altre subordinat seu, el muntador Ramon Biadiu, el descriu  així: “De Castanyer, uns n’han dit que sentia certes inclinacions anarquistes. D’altres l’acusaren de comunista, a París, quan començava a estar de moda al món dels artistes ser o dir-se anarquista. El Castanyer que jo vaig conèixer era per sobre de tot un català d’una sola peça i tan autèntic com unes espardenyes de Blanes. Somiador, sensible, generós i d’un tracte exquisit i civilitzat, i sempre amb la pipa a la mà.”

Aquesta incipient trajectòria prebèl·lica és la que l’avala com a director de Laya Films, càrrec que exercirà des del setembre de l’any 1936. Sota les seves ordres, i al llarg dels dos anys següents, la productora rodarà un centenar de pel·lícules, entre noticiaris i documentals. Exiliat amb la derrota republicana, Castanyer les passarà magres durant la II Guerra Mundial, que passarà inicialment a la localitat de Ruch, al sud de Burdeus, i apel·lant de forma insistent a l’ajuda econòmica de Picasso.

El 1945 el trobem instal·lat a París, i comença la seva breu carrera com a realitzador: Gitanes d’Espagne, Andorra i L’homme qui revient de loin, el seu únic llargmetratge, amb l’actriu espanyola Maria Casares com a protagonista, i en el que era l’adaptació d’una obra de teatre de Gaston Leroux (El fantasma de l’òpera) a mig camí entre el fantàstic i el thriller. El cert, diu Riambau, és que la participació de Castanyer va ser més aviat testimonial i que el director, de fet, va ser el seu ajudant, Guy Lefranc.

Els anys 50 i 60 treballarà com a auxiliar –ajudant de càmera, de direcció i d’operador– i també com a actor a les ordres de Cocteau, Boyer i, ja ho hem dit, Renoir, i en un grapat de títols del còmic Fernandel.

L’Andorra de Castanyer

Si en parlem avui i aquí, és òbviament per Andorra. Les six clés de trois vallées, curtmetratge documental de deu minutets de durada que Castanyer va dirigir el 1948 per a la productora Actualités Françaises (A. F.) amb fotografia d’André Bac, narració en anglès de Jim Barret i música de Soler Carabon. Rodat amb un estil “molt tradicional”, diu Riambau, “Andorra és un film carregat d’una subtil nostàlgia, pròpia d’un exiliat com Castanyer que reconeix i reivindica en aquest territori uns valors que a Catalunya es van perdre un cop acabada la Guerra Civil”. Una “subtil nostàlgia” que es tradueix en una visió –això ho afegim nosaltres– entre ensucrada i estereotipada en què el país és descrit com “una república semiindependent de la mida de Rhode Island”, on els natius han construït “un petit univers que dintre de l’Europa moderna sembla un reducte de la civilització passada (...) on no hi ha problemes d’habitatge perquè abunden la pedra per construir i tothom és amo de la casa que es fa”. Andorra la Vella la descriu, com tants abans i després, com “la capital més petita del món”, Sant Esteve, com a “rústica catedral”, i el Pas de la Casa, com a “terra de ningú condemnada a desaparèixer tan bon punt reobri la frontera espanyola i que mai no podrà ser absorbida per la vella Andorra”.

Castenyer
Enigma
resolt
Laya
Riambau
Número de vots: 225
Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic