Català-Roca: el Pessebre i molt més

Francesc va fer tres 'safaris' andorrans, el 1954, el 1968 i els primers anys 70, i en va deixar un centenar i mig de negatius. ‘L’àngel’ del ‘Pessebre Vivent’ forma part de les 180 imatges de ‘Els Català, fotògrafs d’un segle’, amb què el Museu d’Història de Catalunya ret homenatge a la saga de fotògrafs catalans.

No hi podia faltar L’àngel, entre les 180 imatges de Els Català, fotògrafs d’un segle, la formidable exposició amb què el Museu d’Història de Catalunya ret fins al 25 de setembre homenatge en aquesta saga de fotògrafs catalans, que va estrenar Pere Català Pich (1889-1971) i que van continuar els seus fills Francesc Català-Roca (1922-1998) i Pere Català Roca (1923-2009), amb espai també per a la germana, Àurea (1920-1993), que es va concentrar a retocar les fotografies d’uns i altres. L’àngel, en fi, ha format part de totes les retrospectives consagrades a Francesc (l’última fins ara, el 2011 a la Pedrera de Barcelona) al costat de fotografies avui celebèrrimes com El piropo, la colla de senyoretes passejant per la Gran Via madrilenya, les putes del barri xino barceloní, la sèrie sobre els gitanos de Montjuïc, el guàrdia urbà que posa davant d’un pirulí amb anunci de farinetes, i La cantonada, l’estampa de pare i fill en una Barcelona boirosa i desolada que il·lustrava la portada de La sombra del viento, el supervendes de Ruiz Zafón.

Però parlàvem de L’àngel, de qui el comissari de l’exposició de la Pedrera, el també fotògraf Chema Conesa, resumeix l’ideari artístic i encarna el toc Català-Roca, la captura de l’instant decisiu teoritzat per Cartier Bresson i que  Francesc practicava probablement de manera intuïtiva: “En les seves fotografies no hi ha res d’artificiós, la naturalitat, l’espontaneïtat i per tant, la veritat, és absoluta. Es limita a ser testimoni mut de l’escena, ni hi participa ni la manipula. Així és com rescatava ell un moment anodí i l’eleva a la categoria d’art”. L’àngel, o El nen del paraigua, com també se la coneix, encarna també una altra de les virtuts que converteixen Català-Roca en un humanista de la fotografia: l’empatia que projecta sobre els seus personatges i que s’adverteix en la mirada càndida, la innocència i la veritat que emana de l’angelet, amb el seu paraigua, les seves ales, el seu vestidet i les seves sabatetes. Una empatia que tenia truc perquè el fotògraf disparava amb la càmera a l’altura de la panxa, donant-li a l’escena un punt de vista baix que enalteix el personatge.

L’àngel, en fi, té nom i cognom: els de l’escaldenc Antoni Sánchez, el petit dels quatre germans de casa Becaina d’Engordany. Anys enrere recordava que va participar en totes les edicions el Pessebre des de la  primera, la del 1954, i fins a mitjans dels 60. Tenia tres anys justos quan Català-Roca el va retratar. La fotografia, retallada, va sortir a la portada de la Revista de actualidades que havia enviat el fotògraf i el reporter José María Carrascosa a fer una crònica de l’ocurrència d’Esteve Albert. Segons Sánchez, la foto la va fer als prats de casa Sucarana, avui engolits pels edificis. La disfressa d’angelet la van confeccionar a casa amb el vestit de comunió d’un dels germans, les ales les fornien les monges de la Sagrada Família, cosa que té la seva lògica, “i s’havien de trenar”, i es cobria el cap amb un autèntic paraigua de pastor.

El primer Pessebre va ser l’excusa per al primer safari andorrà de Català-Roca: en va disparar una vintena de fotografies, que es conserven com tot el seu llegat al Col·legi d’Arquitectes de Catalunya, però va aprofitar per explorar aquella Andorra que començava a espolsar-se les lleganyes i a obrir-se a un turisme incipient que va descobrir el país precisament gràcies al Pessebre: passa reglamentària revista al romànic local, i conviuen en la seva mirada l’Andorra rural i folklòrica amb els ecos de les grans urbs europees que sap veure, per exemple, en l’efervescència de l’avinguda Carlemany: una fotografia estupenda retrata un home que bada davant de l’aparador de les galeries Cristall. Podria ser París o Barcelona, però és Escaldes.

Català-Roca tornarà com a mínim en dues ocasions més, el 1968, en ple boom turístic i amb un ús incipient del color (aperitiu a L’Isard de plaça Benlloch, dinars pantagruèlics a la Rotonda, toros a la Monumental, amb el rejoneador Conde de San Remy com a cap de cartell) i probablement als primers anys 70, quan aprofita per enfilar-se fins al Pas, l’última frontera.