Diumenge va tancar una era que havia arrencat el 1991, quan els Petits Cantors van debutar a la Missa del Gall a Santa Eulàlia. Fa dos anys es va jubilar, i centenars d’excantaires li van dir adeu al concert d’homenatge que li van tributar a l’Auditori. Se’n va, però no del tot. El 17 de juny torna a Meritxell, ara amb el Cor d’Adults i Vibrato.

Es va emocionar gare, diumenge?
Moltíssim, perquè el programa que em van preparar era oportuníssim, i sobretot veure la quantitat de gent que va anar a l’Auditori. Com no m’havia d’emocionar! Em va arribar al cor.

Va plorar?
I tant. Quan em van cantar un tema que es diu Au revoir, madame, que exlica l’adeu a la directora d’un cor. L’havia cantat sovint amb ells i sempre havia dit que m’agradaria que me la cantessin el dia que plegués. El dia va arribar, se’n van enrecordar i en, fi, què més puc afegir?

Té la llàgrima fàcil, veig.
En absolut, però no ho vaig poder evitar. I no me’n penedeixo.

S’ha mantingut en contacte amb els Petits Cantors, des que es va jubilar?
Des que vaig dirigir l’últim concert, per Meritxell del 201, me n’he mantingut al marge, perquè crec que tocava fer un pas enrere. Això no vol dir que m’hagi desvinculat de la música, ni molt menys: dirigeixo el Cor de Cambra i el cor Vibrato, a La Baule Esconblac, a la Bretanya, i imparteixo classes magistrals.

En té prou?
Suficient. Fins al punt que el 17 de juny farem a Meritxell un concert amb les dues formacions. Amb totes dues hem preparat el mateix repertori, Buxtehude. Ja veus que estic ben distreta.

Quan es va jubilar es va dir que la farien presidenta d’honor dels Petits Cantors.
De moment ningú no me n’ha fet cap proposta.

Sembla que el nou cor vol ser més una escola de cant que no una formació destinada a prodigar-se en concerts.
Des del moment que hi ha nou director està clar que el cor serà una cosa diferent. Cal deixar-li temps per implantar la seva idea amb tranquil·litat, sense presses ni intromissions, meves ni de ningú.

Aquesta és la segona temporada. Quant de temps necessita un director per aixecar un cor de zero, que és pràcticament el que li ha tocat a Sabata?
Dos anys, mínim.

On queden els seus 30 anys al capdavant del cor? 
A tots els cors del món, quan el director se’n va hi ha nens que també pleguen i cal tornar a començar. De fet, el Jordi s’ha trobat en la mateixa situació que jo quan vaig arribar el 1991. Insisteixo: per crear un cor cal temps i paciència. L’hem de deixar tranquil, que faci les coses a la seva manera, que és la sort que vaig tenir jo.

Es continua dient Petits Casntors, però no és el mateix cor.
No ho pot ser, des de moment que el director és un altre. Ell té les coses clares, i amb el seu mètode.

Dels seus trenta anys al cor, amb quins moments es queda?
Dificilíssim de respondre. Pensa que fèiem entre 30 i 35 concerts l’any. Multiplica-ho pels 30 anys que vaig dirigir els Petits Cantors i veuràs que hi ha hagut molts moments, no em puc quedar només amb dos o tres. Els que vam fer a la seu de l’ONU a Nova  Nova York, a la de la Unesco a París i a l’Elisi són inoblidables per la transcendències de l’escenari, però per a un músic tocar a Salzburg, a casa de Mozart, és molt emocionant.

Quants nens i nenes hauran desfilat pel cor en la seva etapa?
Entre 800 i un miler, ben bé.

I es recorda de tots?
Diumenge vaig comprovar que em recordava de molts, per no dir la majoria, i això que alguns, que no veia des que eren nens, ja no tenen cabell! És que són 30 anys. Però els veus la cara, els reconeixes, i és emocionant.

Quin voldria que fos el seu llegat? Per què voldria ser recordada?
El millor llegat que puc deixar és que els Petits Cantors continuïn endavant. Resumint: que el director tingui els mitjans i el temps per tornar-lo a aixecar.

A què dedica el seu temps lliure?
Jugo molt a golf, llegeixo, escolto música... No em queda ni un minut lliure, no tinc temps ni per pensar.