Agafa el relleu d'Artur Blasco com a programadora de la Trobada d'Acordionistes del Pirineu. De moment està aterrant, adverteix, i en l'edició, la 51a, que es viurà el cap de setmana del 24 al 27 de juliol, encara no ha imprès el seu segell, adverteix 

 Agafa el relleu. 
Amb moltes ganes i il·lusió, perquè com a acordionista he viscut la Trobada des que tenia deu anys. Ara, aquests últims mesos, estic veient com funciona des de dins. Com es gestiona la part artística, que és la que a mi em toca. 

Han de ser un bon equip. 
Naturalment. Jo agafo el relleu en la programació artística, però hi ha la part de producció, d'infraestructura, que segueix en mans del Jordi Blasco; la logística recau en Gemma Besolí, que també s'incorpora de nou, perquè  abans ho portava el Consell Comarcal; i l'Artur Blasco, a banda de ser el president de l'associació, s'ocupa de tota la part de publicacions. 

Que no és tema menor. 
L'Associació d'Acordionistes del Pirineu té una part molt important que se'n deriva, que és el cançoner. Ara anem ja pel volum dotze. 

La programació encara no l'han donat a conèixer. 
La presentarem el 9 de juliol a Lleida. Jo acabo de relleu tota aquesta visió de divulgar aquest instrument que és l'acordió diatònic, amb allò que es fa aquí, a Catalunya i, particularment, als Pirineus. Vull que estigui molt ben representada la gent jove, la que està fent projectes aquí. Més enllà, el territori de l'Aragó i Euskadi. Però també vetllaré per tota la visió internacional. 

Que ja és present. 
Efectivament. Tenim dos convenis, amb el Quebec i Sibèria, que facilita intercanvis entre músics. Però a mi m'agradaria treballar algun més similar, més aliances, que els artistes tinguin més oportunitats de sortir d'aquí i que d'altres puguin venir. És una línia en la qual jo voldria incidir, perquè la trobada és un punt de trobada entre músics, un argument perquè es nodreixin compartint un espai durant quatre dies. 

És un esdeveniment diferent, però en la mateixa línia de la invitació al capverdià Tote Zabelinha que tindran també a Arsèguel el 10 de juliol. 
Sí, sí, en la mateixa línia, encara que aquest experiment el farem a través de l'Escola Folk del Pirineu. Però sí, es tracta que un músic de fora vingui a compartir repertori, a conviure... Compartir un espai musical i que es creï xarxa amb altres festivals. 

En la programació artística, alguna línia on li agradaria innovar o serà més aviat continuista?
Enguany no he estat a temps d'introduir cap innovació. S'ha de treballar durant tot un any. Cert que hi haurà gent que potser no ha vingut mai a tocar, això sí, i que estic apostant per la gent més jove. En aquest sentit he pogut innovar una mica. Però no gaire més encara, per una qüestió de temps. Tot just estic veient com funciona, quines possibilitats i condicions tècniques té cada lloc...

Aterrant. 
Sí, exactament. Necessito saber com funciona tot des de dins. 

La presència femenina? És prou àmplia al Pirineu, com en el cas de Diàdona, l'associació de dones acordionistes?
Sí, la idea és que el Pirineu sigui representat en tota l'amplitud, és evident. És el que ens dona la pertinença. És el nostre punt fort, i aconseguir que la gent s'ho senti seu.  A la Seu d'Urgell va començar tot. 

Fa ja més de mig segle. 
Van ser els músics locals, que s'hi trobaven els dies de mercat, i van començar a parlar de com podrien fer per tornar a tocar l'instrument, perquè havia quedat una mica de banda. Per tant, és una proposta molt arrelada al territori, que surt de la gent, dels músics mateixos. 

Cinquanta-un anys després...
El festival ha posat Arsèguel al mapa de manera contundent. L'ha identificat i al voltant han crescut moltes històries, com que hi hagi un museu de referència, una escola de folk... Al festival els músics es troben, parlen i s'escolten entre ells, fan descobertes. És un gran valor afegit. 

Per a vostè, l'Artur Blasco...
Home! És un dels meus mestres, per descomptat. Vaig començar amb en Francesc Marimon, però amb l'Artur vaig aprendre molt de repertori. Amb ell vaig formar el primer grup, Acordionistes del Pirineu, que aglutinava la gent que tocava aleshores. Aquí vaig aprendre el repertori tradicional. A banda, l'Artur va fer tota aquesta recerca del cançoner que jo vaig interpretar a El Pont d'Arcalís quan també li vaig agafar el relleu. 

Un cançoner immens.
Increïble. Al seu museu també vaig poder estudiar la tecnologia de l'instrument mateix, conèixer la pràctica des de la part organològica. 

Ara els acordionistes ja no són gent que es reuneixen de tant en tant per tocar. 
No, no, és clar. S'havia deixat de tocar el diatònic perquè instruments com l'acordió cromàtic el va desbancar. Arran d'aquesta recuperació s'ha tornat a tocar, la gent jove l'ha recuperat, s'ha adaptat a diferents tipus de música. Ja el pots trobar per tot el territori. Hi ha associacions, mètodes d'aprenentatge... el camí ha crescut moltíssim. 

I el relleu està assegurat. Amb vostè i amb qui vingui al darrere, imaginem. 
Jo ara agafo el festival i no  sé fins quan ni fins on podré arribar. Aniré fent i quan vegi que, jo què sé, no hi ha idees, no tindré cap problema tampoc a cedir el testimoni.