Passa amb els arquitectes un fenomen extremadament curiós: n’admirem les obres –o les vituperem– però en coneixem tan sols els noms dels més cèlebres i/o mediàtics, posem que parlo de Gaudí i les patums del modernisme, de Gehry i els superarquitectes contemporanis, i els grans mestres del Renaixement i potser del Barroc. El cas és la major part dels edificis que ens envolten els van projectar arquitectes que havien caigut en el més estricte anonimat, si és que alguna vegada n’havien sortit. Qui en sabia entre nosaltres res de Florensa, de Danés, de Florensa, de Sostres, de Margarit, fins i tot de Martinell, abans que Enric Dilmé els rescatés dels llimbs i els posés nom, cognom i obra?

Si existeix la justícia poètica –en aquest cas arquitectònica– veurem un dia aquesta heroica reivindicació de l’arquitectura del nostre segle XX convertida en el llibre que mereix ser. A veure si el meu amic Oliver s’hi posa. Mentre això no arriba, l’últim a incorporar-se a aquesta il·lustre llista és l’aparellador Lluís Maria Pascual Roca (Barcelona, 1915-2009), autor d’una vintena de projectes entre nosaltres. El primer de tots, quina casualitat, la fàbrica de tabacs Catsa, avui a l’ull de l’huracà després que el Comú lauredià la inclogués in extremis al catàleg del patrimoni cultural i evites així el perill cert que acabés a terra. No seria la primera vegada, recordin el cas de Casal i Vall, avui un flamant aparcament, el de casa Palau, derruïda amb nocturnitat: avui és un trist solar.

Veurem com acaba el serial, si Comú i Govern són capaços de posar-se d’acord per donar-li una segona vida a l’edifici, i si la propietat afluixa en les seves pretensions econòmiques per facilitar l’operació. El cas és que, com dèiem, Catsa va ser el primer dels seus divuit projectes andosins. Tots ells amb el que Dilmé defineix com una arquitectura “clara i despullada amb la simetria com a base de la composició”. Un programa perfectament visible a la fàbrica laurediana, amb una gran nau rectangular que constitueix, diu, “un dels espais diàfans més importants del país, com s’ha comprovat a l’última edició del LandArt, i un segon cos perpendicular que concentrava les oficines i n’era la cara visible, amb el característic rètol de l’empresa que remata la façana principal”.

Això va ser el 1962. Pascual va treballar de forma incansable els dos decennis següents, amb obres que segur que coneixen i a les quals per fi posaran nom: la reforma de la seu de Roca & Ribes a l’avinguda Meritxell de la capital (1968), el complex del Rocs dels Escolls, també a la capital (1972), i l’edifici de l’avinguda de les Escoles on avui hi ha el Basar Valira, l’últim que va projectar al nostre país (1980). El més significatiu és sens dubte Catsa, que concentra –diu Dilmé– “valors arquitectònics i històrics, perquè la indústria tabaquera és fonamental per entendre la història de Sant Julià i d’Andorra”. Per això costa d’entendre que hàgim hagut d’esperar que amenacés d’anar a terra perquè les administracions –tant la comunal com el Govern– reaccionessin amb una mesura tan elemental com era incloure’l al catàleg. Dilmé recorda els precedents el Rosaleda, de Ràdio i Andorra i de Casal i Vall, que tampoc no estaven protegits: “Falta perspectiva per protegir els edificis de l’últim segle i mig, però això passa aquí i arreu”. Aquesta vegada ens ha anat d’un pèl, però la història recent ens ensenya que no sempre s’hi arriba a temps.