Convé sovint no entestar-se a continuar per camins ja trepitjats i deixar-se emportar per l’aventura, la flânerie que tan bé va dibuixar Baudelaire. També en música, és clar. Això hauran constatat aquells que, malgrat ser gent desavesada i no tenir gaire notícia prèvia de Cécile McLorin Salvant, es van deixar arrossegar per la seva veu. De diva sense ínfules de divisme: calia veure com deixava espai de lluïment als músics. Espectaculars, i no sols per la seva mestria, també visualment: la gestualitat del bateria era digna d’atenció. Tot i això, la de McLorin és una veu que justificaria qualsevol divisme. Però no s’ho va fer. Ni amb el públic: “Cécile, La vie en rose!”, reclamava una veu des del pati de butaques. Ella reia, sorpresa, consultava el pianista amb la mirada i entomava el gran himne. Amb un altre, Est-ce ainsi que les hommes vivent?, de Léo Ferré, havia començat el concert, en una primera ullada al repàs que la cantant francoamericana (nascuda a Miami, de pare haitià i mare francesa) dedica a la chanson.
A McLorin, és clar, els desinformats que no l’havíem seguit fins dissabte a la nit, ja la tenim a la playlist de YouTube, ben localitzada i esperant el nou disc, del qual oferia al públic escaldenc dos engrescadors avançaments. Va captivar en tres idiomes –perfectament vocalitzats, i llàstima que no cantés en occità–. El castellà l’emprava per a una supèrbia interpretació de la llegendària Puro teatro (composta pel porto-riqueny Catalino Tite Curet Alonso i popularitzada per La Lupe) i una versió de l’arxirepetida (i per alguns, arxicansina) Burbujas de amor, de Juan Luis Guerra. McLorin la va rescatar del mainstream més trillat per dotar-la d’una indiscutible dimensió de geni.
