La penúltima vegada que el meu amic Pieras va anar de viatge a Sevilla me'n va portar mitja dotzena d'incunables de Hazañas Bélicas; però és que l'anterior, l'anterior, dos sobres sorpresa de Monta-Plex –un d'ells, dels venerables Grupos de combate, autèntics comandos de xoc ianquis de la II Guerra Mundial. Amb això ja em considerava sobradament compensat per les llargues tardes que l'he aguantat explicant-me batalletes dels seus dibuixants de l'any de la picor. Però és que a l'última es va superar i ho havia d'explicar. Diu que va ser entrar a Overtime, la botigueta de militaria, joguines retro i col·leccionisme del barri de Triana que visita cada vegada que es deixa caure per Sevilla, i veure penjant en una paret, emmarcada amb el respecte que es mereix, l'estupenda litografia que tenen aquí al costat: l'Sptifire del nostre Ken Charney i el de Pierre Clostermann, l'as de l'aviació francesa, en ple combat contra un eixam de Focke Wulff alemanys sobre els cels de Caen. Som al 2 de juliol el 1944, els aliats ja fa un mes que han desembarcat a Normandia i la derrota nazi és qüestió de temps. Però allà dalt continuen els combats.

Charney!? Sí, home, l'aviador angloargentí (Quilmes, 1920-la Massana, 1982) que el 1942 es va enrolar a la RAF, que va acabar la guerra amb set victòries confirmades i dues més de probables, amb dues Distinguished Flying Cross de propina–, que als anys 50, destinat al Pacífic, va presenciar les proves atòmiques a les Bikini, i que a mitjans 70 es va establir entre nosaltres, primer a Soldeu i finalment al xalet Carvajal de la Massana, on –casualitats de vida– viu el meu amic Greg. Recordin que les despulles de Charney van descansar durant dos decennis llargs al nínxol 209 del cementiri de la Quera, que el Comú el va estar a punt de desnonar, i que només la intervenció providencial de l'historiador argentí Claudio Meunier, que n'ha escrit la biografia (Alas de trueno), va evitar que acabessin a l'ossari. No només això: a força d'insistir i de batallar contra la burocràcia, va aconseguir repatriar-les. Això va ser el 2015, i avui descansen al sector britànic del cementiri de La Chacarita, a Buenos Aires.

Amb aquests antecedents, que Pieras coneix perfectament perquè els hi he explicat unes quantes vegades, en va fer prou per intuir que aquella estupenda il·lustració tenia alguna cosa familiar. I tant que la tenia, perquè quan hi va acostar la nàpia s'hi va topar el nostre Ken en plena feina. Li va fer treure el marc, el va comprar, i cap a Andorra. Avui penja en un lloc de privilegi al meu racó de lectura.

El firma l'il·lustrador argentí Carlos García i òbviament és una recreació artística. Però amb un formidable respecte als detalls perquè el de Charney és l'Spitfire del primer pla, exactament el model que pilotava el juliol del 1944, un LF Mk. IX. I no es tracta d'una escena qualsevol, sinó del desigual combat que ell, Clostermann i dos companys més, el capità Franck i el noruec Jonssen, van entaular a Caen aquell 2 de juliol. Formaven part del 602 esquadró de caça de la RAF, i el millor de tot és que el mateix Clostermann va relatar l'episodi a les sensacionals memòries de guerra, Le Grand Cirque, que Salamina va traduir per primera vegada íntegrament al castellà fa un parell d'anys. El francès va abatre tres Focke Wulff enemics, i Ken, dos més. Sembla mentida que sortissin indemnes d'un enfrontament tan desigual, recordin que combaten contra tres dotzenes de caces alemanys. Però era tot un gentleman: "Ciertos factores nos daban ventaja: combatíamos a 120 quilómetros de nuestra base, mientras que los cazas boches lo hacían a 200 de la suya. Así que eran ellos los primeros en abandonar", conclou esportivament.

Le Gran Cirque conté altres episodis en què Ken i Pierre estan a punt de deixar-hi la pell. Mesos abans, el 8 de desembre del 1943, vuit caces del mateix 602 són enviats a destruir unes rampes de V-1 al nord-oest de França. Tres d'ells –Rough-Head, Pearce i Clive– son abatuts pel foc antiaeri enemic, i els cinc supervivents aconsegueixen tornar a la base de Detling. Charney, després d'un aterratge d'emergència. Aquell mateix desembre, en missió sobre Abbeville, els Spitfire de Ken i de Pierre estan a punt de col·lidir en ple vol i només la perícia de Clostermann, que executa una maniobra evasiva, evita la tragèdia. Perquè no tot són flors i violes: els seguim també al fallit bombardeig del transport Munsterland, al port de Cherbourg; al desastrós atac a un comboi a Bény-Bocage, i a la missió sobre Compiègne que també poden explicar pels pèls: "Nada más aterrizar en Detling, mientras rodaba por la pista, aterrizaron para mi alivio Jacques y Ken. Este último tuvo que dar un tirón para enderezar su avión y evitar que una de las alas chocase contra el suelo. Llevaba una ráfaga de 20 mm en el  ala y una rueda pinchada. Me hizo una señal de que había derribado un avión". Per no parlar del tedi de la vida a la base de Skeabrae, a les Orcades, les nits de farra salvatge als tuguris de Londres o de Scapa Flow, la gran base de la Royal Navy al Mar del Nord.

Ken continua volant al menjador de casa. Força i honor.