Apareixen a l’International Center of Photography de Nova York una vista del Pas i una altra de la capital firmades per David Seymour el 1939.

Facin la prova: si pensen en l’era daurada del fotoperiodisme, posem que entre els anys 30 i els anys 50, i en la Guerra Civil espanyola, quins noms els vindrien immediatament al cap? Molt probablement el de Robert Capa seria el primer, però seguit a poquíssima distància de Gerda Tardo i de David Seymour, el trio inseparable que va establir el cànon del fotògraf de guerra del segle XX. Doncs bé, com que els miracles existeixen, entre els fons de Seymour (Varsòvia, 1911-Qantara, Egipte, 1956) conservats a l’International Center of Photography de Nova York (ICP) han aparegut dues fotografies que segons les notes manuscrites del revers va fer ell mateix, una, en un carrer a mig urbanitzar que el conservador del fons fotogràfic de l’Arxiu, Isidre Escorihuela, creu identificar amb l’avinguda Meritxell de la capital, a l’alçada d’on avui s’aixeca Pyrénnées i a partir d’una sola pista: el turonet que s’endenvina sobre la casa del fons, que ell creu identificar amb el desaparegut roc de les Bruixes de la capital. L’altra no presenta cap dubte: és la caseta de la duana francesa, que encara avui existeix. Seymour, a més, hi va anotar a correcuita “Spanish French - Andorra 1939” sota el que sembla la seva firma –“Chim”, per l’apòcope del seu cognom polonès, Szymin, pronunciat a la francesa– i del registre de l’ICP: “Spain Civil War (Seymour) Refugees French Border”.

Una notícia sensacional que ens vincula directament a un dels grans noms del fotoperiodisme del segle XX i que obre immediatament un grapat de fascinants qüestions: la primera i més òbvia, si són les dues úniques fotografies de la incursió andorrana de Seymour o, si com sembla suggerir la numeració (“13”) del revers de la del Pas, n’hi podria haver d’altres. Un altre indici que aquestes imatges podrien tenir germanes és la perspectiva de l’avinguda Meritxell, si es confirma que ho és: seria realment sorprenent que entre el Pas i la capital no hagués disparat ni una sola foto més, ni a l’anada ni a la tornada. Pel que fa a la data aproximada de la incursió, sembla sensat atribuir-les a les setmanes finals de la Guerra Civil, que oficialment va acabar l’1 d’abril del 1939. Se sap que Seymour va seguir les tropes republicanes cap a l’exili, i que va deixar reportatges gràfics dels camps de concentració d’Argelers, Barcarès, Bram i Montolieu, així que no és aventurat proposar que l’escapada andorrana del nostre home va tenir lloc a finals d’hivern del 1939, potser a principis de primavera, perquè encara hi havia un bon tou de neu al Pas.

Posats a especular, potser podríem aventurar si va venir sol o ho va fer acompanyat de Capa –Gerda havia mort el juliol del 1937, esclafada per un tanc republicà mentre cobria la batalla de Brunete. S’imaginen? En qualsevol cas, Seymour –en endavant, Chim– s’afegeix a llista de fotoreporters de renom universal que ens van visitar en els convulsos anys 40, i que encapçalava fins ara en solitari Francesc Boix, el fotògraf de Mauthausen, que el juny del 1948 es va arribar fins al Pas per trobar-s’hi la seva germana, que s’havia quedat a Barcelona. No ho va aconseguir, però va deixar, en canvi, una estupenda selfie recolzat a la barrera de la duana francesa, molt a la vora d’on Seymour havia disparat vuit anys abans.

La trajectòria de Chim, en fi, va arrencar el 1934, quan s’instal·la a París i s’estrena com a fotògraf per a la revista Regards. Una part considerable dels negatius de la Guerra Civil, juntament amb les de Capa i Taro, van aparèixer a l’anomenada “maleta mexicana”, tres caixes de cartró amb 4.500 negatius redescoberts el 1995 i que no van veure la llum fins al 2008. Acabada la Guerra Civil va cobrir l’èxode republicà a Mèxic a bord del Sinaia, s va instal·lar als EUA i durant la II Guerra Mundial va enrolar-se a l’exèrcit ianqui com a fotoreporter i intèrpret. El 1948 va fundar la mítica agència Magnum, amb Cartier Bresson i el mateix Capa, va col·laborar amb les grans revistes gràfiques de l’època (Life, Look, Paris Match) i va morir el 10 de novembre del 1956, tirotejat per militar egipcis mentre cobria un intercanvi de presoners al tram final de la crisi de Suez. Com Gerda i com el mateix Capa, que va trobar la mort el maig del 1954 en trepitjar una mina quan cobria la guerra d’Indoxina.

Al peu del canó. Com els grans.