Si tenen pensat agafar-se vacances la primera quinzena de juliol, probablement s'ho hauran de repensar. Per culpa del Festival de Jazz, entre el 2 i el 9 de juliol: el cartell comença a tenir el bon aspecte de les últimes edicions. I això que encara no està tancat. El ganxo d'aquesta 42a edició serà Chucho Valdés, que si no és el músic internacional que s'ha prodigat més entre nosaltres al segle XXI, poc li falta. El pianista cubà protagonitzarà el concert central del festival, el 5 de juliol al Prat del Roure. Compareixerà a Escaldes amb el Royal Quartet, la formació que l'acompanya els últims anys, i Cuba & Beyond, nominat a l'última edició dels premis Grammy –diríem que de forma gairebé innecessària: ja se n'ha embutxacat tretze, entre llatins i absoluts, i no s'acaba de veure quin llustre li aportaria un catorzè– inclosos Tatomania, Mozart a la cubana i Armando’s Rhumba, el seu personal tribut al pianista Chick Corea.

El millor de tot és que Chucho no vindrà sol –si és que es pot dir que vens sol quan a la teva banda hi ha José Armando Gola, al contrabaix; Roberto Vizcaíno (percussions), i Horacio Hernández (bateria). L'acompanyarà el saxo de Paquito D'Rivera, que s'ha afegit a la festa. L'un i l'altre són vells coneguts de l'afició. El saxofonista forma part de la plèiade de patums que va desfilar als anys daurats del festival: a l'edició del 1986 ja va compartir (cap de) cartell amb Path Metheny. Però és que Chucho ha sigut un habitual dels nostres escenaris des del 2005, quan va debutar a Escaldes amb Michel Legrand. El concert apoteòsic va ser, però, tres anys després a Ordino, quan el Yepes era el Yepes, amb el seu pare i mentor, Bebo –l'home tenia 90 anys quan va desfilar per l'Auditori–. Encara hi va haver una altra vegada, el 2011 i de nou al Prat del Roure, aleshores amb Omara Portuondo, així que aquesta serà la quarta ocasió que ens visita, si ens n'hem descuidat alguna pel camí. Una ocasió única i qui sap si irrepetible –amb 84 anys, Chucho ja és un veterà amb tots els ets i uts, tot i que l'ADN li augura encara molts anys al davant– per escoltar una llegenda (dues, de fet) del jazz afrocubà, amb un peu a Santiago i l'altre a Nova Orleans.

Això serà el 5 de juliol, en la vetllada central del festival. Però atenció al concert inaugural, que aporta pistes dels nous viaranys que l'organització li vol donar: Nils Landgren. Dit així potser els deixa una mica freds, però aquest trombonista suec que abans de fer el salt es va prodigar com a músic de sessió (The Crusaders, Herbie Hancock, Eddie Harris) va tenir la gosadia de passar pel sedàs funky  una llegenda major del pop no ja nòrdic, sinó universal. Aquell acte d'aparent iconoclàstia –Funky ABBA es va titular l'invent– el va convertir en abanderat d'una nova aproximació  als clàssics populars. Va insistir a License to Funk i l'últim disc és literalment una professió de fe: Funk Is My Religion. Caldrà veure com encaixen els puristes del jazz –que com totes les religions, té ortodoxos i heterodoxos– aquesta desviació. Però potser és un risc que cal córrer si pretenem anar un pas més enllà i dotar el festival d'una personalitat que el distingeixi de la legió de cartells que han proliferat els últims decennis a tot Europa. Avui cada ciutat mitjaneta té el seu festival de jazz. No ens podem limitar a programar velles glòries que volen esprémer la gira ni els noms que els interessa a les grans promotores. Cal anar una mica més enllà i potser una mica més lluny, i el nòrdic pot ser un bon calador on buscar el nostre nínxol.

El tercer nom confirmat, en fi, és el de Lizz Wright, cantant i compositora nord-americana a qui s'ha comparat amb Tracy Chapman i amb Odetta, i que aporta aquest perfil de front woman tan del gust d'Escaldes, per on l'any passat ja va desfilar la vocalista Cecile McLorin Salvan (i fa tres, Eliane Elias, que ens va deixar amb un pam de nas i que en un rampell de diva no va permetre que publiquéssim cap fotografia del concert si no passava abans per la censura de la seva cap de premsa. Va ser que no, òbviament, i això no treu que fos una nit memorable).

Així que Chucho Valdés, Paquito D'Rivera, Nils Landgren i Lizz Wright. Vaques sagrades, jazz perifèric i noms emergents, cosa que sempre és un risc perquè la tendència natural és a quedar-se amb el que sabem que funciona –l'any passat, Michel Camilo, Tomatito i Marcus Miller; l'anterior, Toquinho; el 2023, Al Di Meola i l'edició inaugural, Ron Carter. Costarà temps tornar a aixecar cartells com els dels anys d'or del festival, quan bèsties com B. B. King, Chick Corea, Dizzy Gillespie, Oscar Peterson o George Coleman ens van posar al mapa del jazz universal. Però val la pena insistir en una de les escasses propostes  en què la marca la tenim ja feta (i que per tant no s'ha de construir a cop de talonari): el Festival d'Escaldes.