S'ha acabat el temps de desflorar la margarida. No tornarem a la Biennal de Venècia. Com a mínim, a mitjà termini. Aquesta és la decisió que va prendre el ministeri de Cultura a la tardor i que el Govern va acabar beneint. El motiu és oficialment pressupostari: cada cicle venecià es cruspia mig milió d'euros, repartits, això sí, en dos exercicis. Una quantitat que es va jutjar finalment exorbitant en un moment on –diu el director de Cultura, Joan-Marc Joval– la prioritat és l'habitatge social. Conclou així un llarg període d'indefinició que va arrencar amb la pandèmia: l'edició del 2021 es va posposar a l'any següent, no hi vam participar perquè la prioritat era lògicament la reconstrucció, i a les del 2022 i del 2024 ja no hi vam tornar. El mateix Joval ja havia descartat mesos enrere la del 2026, i el projecte venecià queda ara definitivament aparcat. 

Conclou així una aventura que va arrencar amb els millors auguris el 2011. Dos anys abans, de fet, perquè cada cicle es comença a preparar amb molta antelació. I diem que amb els millors auguris perquè una trentena d'artistes van presentar-se al concurs convocat pel ministeri per escollir els inquilins del pavelló andorrà, perquè ja saben que a diferència d'altres fires internacionals de primer nivell –Kassel, ARCO, FIAC– on es participa a títol individual, a Venècia els pavellons són nacionals. Doncs bé, l'interès extraordinari que va despertar aquella primera convocatòria es va anar esllanguint a les següents edicions: la tendència a la baixa que es va començar a insinuar tímidament el 2013, amb 22 candidats, i es va confirmar a la del 2015, on van concórrer dotze projectes. El ministeri va retocar aleshores les bases per reactivar l'interès dels artistes, però ni així: a la Biennal del 2017 s'hi van presentar set, i a l'última, la del 2019, quatre. 

Aquesta desafecció creixent és sens dubte un motiu de pes en la decisió de Cultura: si els mateixos creadors li donaven l'esquena a Venècia, quin sentit tenia buscar recursos sota les pedres per tornar-hi? És clar que cal també buscar els motius d'aquest desinterès. Un d'ells era que fins a l'edició del 2017 –la penúltima– els artistes no van rebre la lògica remuneració per la feina(da) de preparar un projecte i, en cas de sortir guanyador, executar-lo. Se'ls considerava pagats amb el sol fet de formar part d'una aventura de l'envergadura de la Biennal i amb la projecció que Venècia els havia de donar. 
Naturalment, les despeses logístiques i de material corrien de càrrec del ministeri, però l'artista no veia un euro en concepte d'emoluments. És cert que això va canviar el 2017, quan es va acordar una bossa de 20.000 euros que englobava salari i obra. Potser era massa tarda.

Indefinició
Un altre era el molt discutible procés de selecció que es va practicar des de la primera edició i que, sí, es va reformular el 2019, però–quina casualitat– ja no hi va haver temps per aplicar-lo. I el que retreien els nostres creadors era que la modalitat del concurs obert, amb un nombre determinat de projectes que passaven a la fase final i competien per la plaça definitiva, convertia el cicle venecià en una mena de Gran Hermano artístic on es veien obligats a competir amb amics i col·legues. 

La solució podria haver sigut la que el mateix ministeri va arbitrar el 2019 i que consistia a designar un comissari, que fos ell qui elegís lliurement l'artista que havia de representar Andorra a la Biennal i que tots dos desenvolupessin conjuntament el projecte. Faltava decidir com s'escollia el comissari, i s'havia pensat en diverses fórmules: un comissari extern i independent, un co-comissariat integrat per un curador local i un altre de perfil internacional, fins i tot una comissió mixta amb artistes que ja havien desfilat per Venècia.
  
Òbviament, que no hàgim tornat a Venècia des del 2019 feia cada dia que passava més quimèric plantejar un retorn. Iniciatives com aquesta només tenen sentit si se les dota de continuïtat. Anar-hi cinc edicions seguides, descansar dos o tres i demanar de nou tanda és el millor passaport per a la desconnexió. El ministeri s'ha passat sis anys, sis, rumiant si calia o no tornar-hi i com. I tot i que artistes i comissaris, cridats a consultes per Cultura, van coincidir que sí, que calia tornar-hi, com abans millor i amb la nova modalitat de selecció, ho ha anat dilatant fins que Venècia s'ha convertit gairebé en un fantasma que ningú –o quasi ningú– troba a faltar. 

Hem parlat de desconnexió. La dels artistes, que van deixar de sentir-s'hi interpel·lats des de molt al principi, i també dels ciutadans en general. I tant en un cas com en l'altre la responsabilitat de no haver sabut despertar l'interès d'uns i la curiositat dels altres  és del ministeri. El projecte venecià hauria d'haver sigut l'ocasió perquè Cultura engegués –o reforcés– una col·lecció d'art contemporani amb les obres de la Biennal com a pal de paller.  Els nou projectes que han desfilat per Venècia –L'efímer i l'eter, de Francisco Sánchez, i Ciutat flotant, d'Helena Guàrdia (2011); Fixats en la contemporaneïtat, de Javier Balmaseda, Memòria oblidada, de Sam Bosque, i Dos passejos, de Fiona Morrison (2013); Ànima compartida, de Joan Xandri, i Inside, Inside, del traspassat Agustí Roqué (2015); Murmuris, d'Eve Ariza (2017), i Future is Now, de Philippe Shangti (2019)– estan avui amagats i com a mínim un d'ells, el de Balmaseda, no és ni tan sols propietat de l'Estat. Va faltar previsió i es va deixar passar una oportunitat formidable per crear una col·lecció amb cara i ulls, amb un fil conductor i que pogués revertir en el ciutadà.

La puntilla
També aquí es va fallar de forma clamorosa: les obres de la Biennal s'han vist amb comptagotes, i algunes –pensin en Murmuris– no es van arribar a exposar mai entre nosaltres. És cert que el Museu Nacional que no tenim –i que no tindrem en el mitjà termini– hauria facilitat una cosa tan òbvia, però s'haurien d'haver buscat alternatives –el vestíbul de Rosaleda ho va sembla durant un temps  però per algun motiu no s'ha acabat de consolidar– i el cas és que no es va fer. El resultat és que no s'ha generat cap vincle amb les obres venecianes, i pocs avui sabrien dir-ne el títol d'alguna, excepte potser la d'Ariza i els polèmics cavalls dissecats de Balmaseda. Explotar-los si no abans d'anar a Venècia, com a mínim després, tant entre nosaltres com a l'exterior –diplomàcia cultural: s'imaginen una exposició itinerant amb les obres de la Biennal?– hauria d'haver sigut consubstancial al projecte venecià.

Més pecats: la indefinició inicial, probablement derivada de la inexperiència. Parlem ara de les tres primeres edicions, i la decisió de presentar un pavelló amb dos o tres artistes, com si no s'acabés de confiar del tot en la capacitat dels nostres creadors per estar a l'alçada de la cita veneciana i es pretengués compensar amb quantitat aquest suposat dèficit qualitatiu. Això es va corregir a l'edició del 2017, és cert, però durant tres cicles es va dividir els escassos recursos en dos o tres petits projectes en lloc de concentrar-ho en un de sol i amb totes les conseqüències. Aquí cal afegir també un problema estructural: la nostra massa crítica és la que és, tenim un nombre limitat d'artistes i encara ho és més el d'artistes capaços de competir de tu a tu amb els que concorren  a Venècia. Cremar dos o tres cartutxos cada any ens hipotecava de cara al futur: què faríem el dia que s'acabessin els creadors objectivament veneciables? De fet, es va pensar en quants dels nostres artistes tenen prou talent per concórrer a Venècia, quan es va decidir anar-hi?

I hem deixat per al final el que en la nostra humil opinió va ser la puntilla de tot plegat, perquè va minar de forma desoladora la credibilitat de tot plegat: el cas Keshta. Va ser al concurs per a l'edició del 2019, que es va dirir entre dos finalistes, Martín Blanco i Philippe Shangti. Doncs bé, Ahmed Keshta va ser un dels quatre artistes que aquell any es va presentar al concurs. Des del ministeri se'l va convidar a retirar-se'n, amb l'argument que si es reservava el projecte per a l'edició del 2021 en seria el guanyador. Així ho va fer. Aquella edició del 2019, comissariada per Eva Martínez, la va guanyar finalment Shangti. Amb la mala fortuna que va venir la Covid, es va suspendre la Biennal, Keshta es va quedar sense Venècia i va airejar amb legítim despit la martingala. En aquell precís instant la Biennal va quedar tocada de mort. L'agonia s'ha allargat sis anys. Ens l'haguéssim pogut estalviar.