Ni les plaques estan “macilentes” –com diu Josep M. Cuenca a Grimpaires sobre rodes (potser ho estaven als anys 90)– ni van desaparèixer amb la construcció del túnel de Tresponts. Ni molt menys. Es conserven in situ i perfectament visibles al punt quilomètric 165 de la C-14z, el tram de la carretera vella de Tresponts, al terme municipal de Fígols i Adrall. I l’estupenda notícia la devem a Jordi Pasques, probablement l’única persona viva que podia recordar el funest episodi a què ens referíem la setmana passada: la mort en accident d’Emili Martí en aquest punt exacte de l’aleshores C-1313 el 20 de setembre del 1951, en topar de cara amb una furgoneta que circulava en sentit contrari quan anava escapat amb set ciclistes més. Era la 9a etapa de la Volta Ciclista a Catalunya, que havia arrencat a Valls i que havia de concloure a Escaldes, després de 230 maratonians quilòmetres. El metge de la Vuelta no va poder fer res per salvar-li la vida i va morir in situ. I Martí, que tenia 19 anys i que corria per l’UC Terrassa, es va convertir en la primera víctima mortal de la prova. Just ahir va fer 75 anys. No va ser l’únic a caure en aquell fatídic revolt: l’italià Dino Rossi s’hi va fracturar el fèmur i la clavícula. Es va retirar, és clar. De la Vuelta i també del ciclisme.

Pasques recordava perfectament el cenotafi perquè ell mateix havia practicat el ciclisme a finals dels 70 i s’havia fixat en aquelles estranyes plaques situades en un revolt especialment delicat: “La carretera no era ni molt menys com ara, sinó dos o tres metres més estreta. No la van eixamplar fins després dels aiguats del 1982, i cap a la banda del riu”. Són tres plaques i una creu: la primera, de bronze, amb un retrat del difunt, de l’UC Terrassa, “a su corredor Emilio Martí Sanchis, caído en este lugar el 20-9-1951 en la XXXI Vuelta Ciclista Cataluña”; la segona, de marbre, de la UE Sants, “a la memoria de Emilio Martí, corredor ciclista que murió en accidente en este lugar participando en la XXXI Vuelta Ciclista a Cataluña (1955)”; i la tercera, de ceràmica vidriada, de la Penya Urgellet “en su trofeo a la memoria del malogrado corredor Emilio Martí Sánchez, Seo de Urgel, julio 1954”. Hi ha també la creu patent, aquesta de ferro, de braços corbats i extrems arrodonits, sense inscripció però que, curiosament, també apareix al peu de la làpida de l’UC Terrassa.

La funesta etapa de la Vuelta no es va aturar per l’accident. La va guanyar l’espanyol Manuel Rodríguez. L’endemà, a la sortida de la 10a etapa, entre Escaldes i Lleida, els ciclistes van lluir un braçalet negre, van guardar un minut de silenci a la frontera i el grup es va aturar espontàniament al punt exacte de l’accident per resar un parenostre en memòria de Martí. Els seus companys de l’UC Terrassa –Celebrowsky, Iturat i Mayol– es van retirar de la competició. Segons la necrològica que li va dedicar El Mundo Deportivo en l’edició del 21 de setembre del 1951, “Emilio Martí Sanchiz (E.P.D.) sacó licencia de corredor principiante en el año 1947. Ganó dos años seguidos la carrera de Vich y este año se había clasificado cuarto en Matadepera y tercero en Lilla. Pintor de oficio, tenía 19 años, era hijo único y sus padres no querían que corriera [...] pero la afición y el entusiasmo de Emilio Martí pudieron más. Tomó parte en las pruebas de selección celebradas por la UC Terrassa con miras a la Vuelta. Varios quedaron eliminados pero Martí luchó tenaz e ilusionadamente para ganarse a pulso un puesto en el equipo que debía defender los colores de su club. Por esa ilusión y pundonor –llama sagrada del deporte– ha dado su vida”.

El seu club d’origen va rebatejar amb el nom del ciclista el Campionat de Terrassa, que en endavant es va dir Trofeu Emili Martí. Fins que el 2003 es va rebatejar de nou, ara amb el nom de Manuel Calmaestra. Així que 75 anys després l’única memòria que en queda són les plaques de la C-14z.
Pel que fa a la Vuelta, la 9a etapa d’aquella edició la va guanyar l’espanyol Manolo Rodríguez, i la general final, l’italià Primo Volpi, que s’havia endut la primera i que ja no va deixar anar el mallot de líder, per davant de l’estrella del moment, Miquel Poblet, que venia de ser 9è al Tour, que es va endur dues etapes però que va punxar a la 7a, va perdre nou minuts i va quedar fora dels favorits. En l’edició del 1952 va arrasar.