Casa Joan Antoni digitalitza íntegrament l’històric arxiu de la Solana, 735 documents datats entre 1337 i 1833.
És amb tota probabilitat un dels nostres fons més desconeguts, només cal que en facin una recerca a Google i comprovaran que els rsultats són escassíssims i poc concloents. Cosa doblement estranya, en primer lloc perquè no n’abunden, fons com aquest, entre nosaltres, però sobretot perquè s’hi conserva el testimoni documental d’un plet secular i decisiu per a la confuguració d’Andorra tal com avui la coneixem, que va arrencar en algun moment del segle XIV i que no es va resoldre definivament fins al 1835. Es tractava, en essència, de dirimir la propietat de l’anomenada Solana d’Andorra, un tros considerable de Pirineu que ocupa aproximadament la banya on avui s’enclava el Pas de la Casa i rodalia, i que durant quatre segles es van disputar la comunitats de Merens i els comuns de Canillo i Encamp.
L’última paraula, recorda precisament l’arxiver Domènec Bascompte, el tribunal de Foix, que el 1833 va obligar Merens i l’Ospitalet a pagar el reglamentari lloguer per fer-hi pasturar el seu bestiar i que sobretot ratificava la decisiva sentència del 1729, en què el parlament de Tolosa establia definitivament la propietat andorrana del terreny en litigi. Com diu gràficament Carles Enseñat, “és l’única ocasió en la història que França ha perdut una porció de territori no per causa de guerra, sinó als tribunals. I a més, en uns tribunals francesos!”
És una història llarga, enrevessada com ella sola i potser per això mateix fascinant, i en què a sobre en vam sortir guanyadors. Una història que val la pena conèixer i que amb tota seguretat ho serà en endavant molt més fàcilment. En primer lloc, perquè Casa Joan Antoni ha digitalitzat els últims quinze dies íntegrament l’arxiu de la Solana –aquest n’és el nom oficial– que es conserva des del segle XVIII en aquesta casa pairal encampadana, de seguida explicarem per què: 735 documents que es despleguen en prop de 9.000 folis datats entre el 1337, el pergamí més antric, i el 1833, amb la sentència del tribunal de Foix. Un salt tecnològic de gegant, perquè fins ara només se’n disposava de còpia microfilmada, que en facilitarà la consulta als investigadors. Se n’entregaran dues còpies a cada comú –Canillo i Encamp–, una a l’Arxiu Nacional, una altra a l’Institut d’Estudis Andorrans (IEA) i l’última es quedarà a casa Joan Antoni. Això sí: com fins ara, per accedir-hi caldrà l’autorització dels comuns. Però és que, a més, casa Joan Antoni ha encarregat a l’historiador francès Marc Conesa la primera monografia consagrada exclusivament al plet de la Solana, un document que pretén cartografiar el cas de la A a la Z, diu Enseñat. i que comptarà amb la coordinació de l’IEA.
El cas és que l’activitat a l’arxiu de la Solana ha sigut els últims mesos frenètica. Habitualment, el bagul on es conserva el patracol de documents s’obria cada un o cada dos mandats, sempre en presència dels cònsols de Canillo i d’Encamp, que són els que en posseeixen les dues claus que, accionades conjuntament, permeten obrir el cofre. L’any passat es va decidir restaurar aquesta baluerna del segle XIX i de passada transferir els documents en una nova urna ignífuga, més espaiosa, amb els dos forrellats reglamentaris i on els documents van ser arxivats individualment en carpetes antiàcides. Això, dèiem, va ser el 2018. L’octubre passat es va tornar a obrir excepcionalment per efectuar-hi una primera campanya de restauració: sota la direcció tècnica dels arxivers d’Encamp i de Canillo –Lluïsa Fornons i Bascompte– se’n van seleccionar 28 documents, els que es van considerar més urgents tot i que les patologies que patien –diu Enseñat– no eren especialment greus: bàsicament, estrips, brutícia i buits. L’any que ve li seguirà una segona campanya, amb 18 documents més que ja esperen tanda. Tot s’ha fet, conclou, segons els estàndars professionals, amb els informes reglamentaris i sempre amb la presència dels dos arxivers.
El resultat el poden comprovar amb els documents d’aquí dalt, dos dels més transcendents de l’arxiu: d’una banda, un privilegi atorgat el 3 de juny del 1503 pel rei Ferran el Catòlic que actuava aquí com a compte de Foix i que insistia que els terrenys litigiosos pertanyien als comuns d’Encamp i de Canillo, en detriment de les comunitats de Merens i l’Ospitalet. De l’altra, un manament firmat pel rei Lluís XV de França i datat el 1755 que ordena es compleixi la sentència del 1729: es tracta en aquest cas d’un diploma que va rubricat amb un voluminós seglle de lacre i un llibre de dimencions considerables: tot s’ha restaurat.
Càpsula del temps amb paquets de tabac
Fa quinze dies, en fi, es va obrir per tercera i de moment última vegada l’urna –la nova, perquè el bagul vuitcentista s’ha retornat a la ubicació orignal però ja no s’utilitza per guardar-hi el fons– per procedir a la digitaliztació del fons, que s’ha enllestit en el temps previst. De nou, i com és reglamentari, en presència dels cònsols d’Encamp i de Canillo, que són els que tenen les claus de l’urna, i també de la propietat de casa Joan Antoni, on està dipositat l’arxiu de la Solana.
I per què, això? Es tracta d’un singular cas d’arxiu público-privat, que a part de donar peu en aquests pintorescos i molt idiosincràtics equilibrismes institucionals, té l’origen en la decisiva intervenció de Guillem Moles, l’aleshores cap de casa Joan Antoni, en el plet de la Solana. Som a principis del segle XVIII, i tant els comuns de Canillo i Encamp com el Consell de la Terra volen tirar la tovallola, molt probablement cansats d’enterrar recursos en un procés contra un enemic formidable: el regne de França, en aquells moments la primera potència d’Europa. Doncs Moles va fer el pas endavant qu eni us ni altres tenien ja forces per fer i va assumir en solitari la defensa dels interessos andorrans al terreny de la Solana. I no va ser precisament un rampell, perquè hi va invertir quaranta anys. Però l’home al final es va sortir amb la seva, amb la tan citada sentència del 1729. D’aquí que l’arixu de la Solana, en fi, es conservi avui avui a casa Joan Antoni, que n’exerceix a més la custòdia i que és un dels tres elements necessaria d’aquesta sensacional aventura arxivística.
Una altra de les peculiaritats d’aquest fons és el, diguem-ne, annex tabaquer que incloïa el bagul i, ara, l’urna, amb una pintoresca secció que conté unes desenes de caixes de cigars i cigarretes, cal suposar que plenes: un ús consuetudinari estableix que cada vegada que s’obre l’armari els cònsols reglamentàriament presents estampin la firma en una caixa que hi queda dipositada com si fos una mena de càpsula del temps. Així ho van fer divendres Jordi Torres i Josep Mandicó, en un dels penúltims i probablement més excèntrics actes del mandat. No és tot plegat sensacional?