La polèmica va saltar diumenge a les xarxes a compte d’un tuit de l’escriptor Albert Villaró, aquí amb el barret d’activista en defensa del català: “Com és possible que als Cinemes Illa d’Escaldes, a Andorra, no hi hagi CAP possibilitat de veure Avatar doblada a l’única llengua oficial del país? Ho trobo increïble?”, es demanava amb un deix indignat. El tuit acabava amb una interpel·lació al Govern, se suposa perquè hi posi cullerada.
No és la primera vegada que el doblatge al català (o no) de les pel·lícules que es projecten al multisales escaldenc genera certa controvèrsia. Però en poques ocasions havia obtingut tant d’eco. Molt probablement hi tingui a veure el prestigi del Villaró novel·lista, però el cas és que ahir a la tarda l’havien retuitejat mig miler de vegades i fregava el miler de likes. O d’agradaments, per dir-ho en el català encarcarat i ortopèdic que gasta Twitter. Naturalment, la trentena de comentaris que glossaven el tuit explotaven el victimisme habitual en aquests casos: “Batalla perduda, això és molt trist”, “Se’ns pixen a sobre i ens diuen que plou”, “Si la posen en castellà, l’haurien de posar en francès, anglès, portuguès”, “Que bé que el Govern vetlla per fomentar el català...” Fins i tot la Plataforma per la llengua (catalana) es va posar “al servei” de Villaró.
El cert és que Avatar només s’ha estrenat als cines Illa Carlemany en castellà i en VO subtitulada al castellà. També és cert que hi havia l’opció de portar-la en català, i que no va ser així. I ho és per acabar que, com en altres ocasions, el fet que no s’hagi projectat en català la primera setmana d’exhibició no vol dir que no n’arribi còpia la segona, o la tercera. Ja ho veurem. La pregunta òbvia és si tenen raó els tuitaires compulsius quan es queixen del suposat ninguneig del català al nostre únic multisala. I la realitat, com veuran de seguida, no s’avé del tot amb la visió catastrofista de Villaró i companyia.
La realitat és que no hi ha cap llei que obligui els exhibidors cinematogràfics a projectar al nostre país pel·lícules en una determinada llengua, ni en l’oficial ni en cap altra. I que tot i així, els cines Illa Carlemany van subscriure el 2010 amb Política Lingüística un conveni que han anat renovant fins a l’actualitat pel qual el multisales estrena deu pel·lícules anuals en català i el ministeri adquireix entre 150 i 200 entrades de cadascun que es distribueixen gratuïtament a qui en demana (a través del BonDia, casualment). En total, Cultura hi destina una partida de 8.000 euros anuals. I la realitat també és que ni quan les entrades es regalen els espectadors es bolquen a veure cine en català.
Vegem-ho. De les onze pel·lícules que s’han estrenat aquest any en la llengua oficial per aquesta via –una més, per cert, de les estipulades pel conveni– tan sols en dos casos (Escape Room i Alcarràs) es van retirar més de la meitat de les butaques que es regalaven. La resta de pel·lícules va quedar lleugerament per sota o (més habitualment) molt per sota d’aquest percentatge. I si fem comptes, de les 2.050 localitats que en total es distribuïen de forma gratuïta tan sols se’n van gastar tres de cada vuit. Ni la meitat. La conclusió és òbvia: el públic no va al cine en català ni de franc. O hi va en una proporció molt menor que a veure cine en castellà. Exagerem? Tornem-ho a veure: la mitjana d’assistència a la versió en castellà de Tadeu Jones III va quintuplicar la catalana; la de Un món estrany la va triplicar; i la de Minions va ser gairebé el doble. Per no parlar de les entrades paupèrrimes que es van registrar en estrenes només en català, com Toscana i Nosaltres no ens matarem amb pistoles.
La realitat és que, a banda de les deu estrenes del conveni (finalment, onze), els Cines Illa Carlemany han projectat aquest any i motu proprio deu pel·lícules més en català. I que completa el panorama el cicle Gaudí, una sessió al mes (una al mes, quan Illa Carlemany projecta habitualment entre dues i quatre sessions diàries en català) que sufraga el ministeri amb 4.800 euros. Una altra dada: fins i tot la VO subtitulada en castellà congrega més espectadors que les pel·lícules que es projecten en versió catalana.
Recordin per acabar que els cines Illa Carlemany són una empresa privada, no un servei públic, i que no rep subvencions de cap mena, perquè el conveni subscrit amb Política Lingüística no és pròpiament una subvenció. I de passada es poden fer la pregunta final: quants dels tuitaires que van reaccionar a la piulada de Villaró han anat a veure una de les vint pel·lícules que els cines Illa Carlemany han projectat en català? Perquè si els prop de mil que van donar-li al like hi anessin amb regularitat, probablement el multisales no tindria cap dubte, a l’hora de programar cine en la llengua oficial.
