Cineclub: hivern festivaler

Canes, Venècia, Tribeca, els César, Màlaga i potser, potser, els Goya que es resolen el pròxim 4 de febrer. La cartellera d’hivern del Cineclub ha recollit palmes, copes i estatuetes en tots aquests festivals, així que arrenca –demà mateix, com sempre al Comunal de la capital– amb els millors avals. També amb alguns noms propis de campionat, i amb les rareses reglamentàries. Però què seria el Cineclub sense la seva ració de plats exòtics. Els honors els farà demà, ja ho havíem dit, un il·lustre veterà: Ken Loach, un clàssic de la casa que compareix amb I, Daniel Blake, enèsima revisió (crítica, naturalment) de les misèries del postcapitalisme a la britànica, amb l’actor Dave Johns en la pell d’un obrer de mitjana, per no dir alta edat amb problemes cardiovasculars severs a qui el sistema (kafkià, és clar) nega la prejubilació. Tot això, abans del Brexit. I ja la tenim armada: Palma d’Or a Canes i Premi del Públic a Sant Sebastià i a Locarno. El segon nom propi –com a mínim, per als que una vegada, fa molt temps, es van quedar enlluernats per Cravan vs Cravan– és el del gironí Isaki Lacuesta, que després d’aquella cosa estrambòtica que va ser Murieron por encima de sus posibilidades torna a terreny conegut (i inquietant) amb La propera pell: una (diguem-ne) versió de Martin Guerre, ara a compte d’un nen –ara, noi– que torna a casa després de vuit anys des­aparegut, i de seguida, és clar, sorgeixen dubtes sobre la seva autèntica identitat: és o no és qui diu ser? Atenció a Emma Suárez; va arrasar al festival de Màlaga. La dosi llatinoamericana la posa aquesta temporada Mariano Cohn amb El ciudadano ilustre, pel·lícula tan argentina que va d’un escriptor, premi Nobel per si no n’hi havia prou, que viu des de fa trenta anys a l’exili europeu i a qui el municipi on va néixer i que nodreix el seu món literari convida per donar-li una cosa així com les claus de la ciutat. Hi ha examants, examics i exveïns –se’n recorden, de Volver a empezar?–, però les coses, naturalment, no van com estava previst: el protagonista, Oscar Martínez, va guanyar la copa Volpi al millor actor a Venècia. I les rareses, en fi, que mai no se sap si sortiran mascle o femella, són la islandesa Fúsi (Corazón gigante), a compte d’un senyor de 40 anys que viu a casa amb la mama i que dedica el temps lliure a armar maquetes bèl·liques, i la xinesa –és clar– Shan he gu ren, estrenada en espanyol com Más allá de las montañas: el clàssic triangle al llarg de tres decennis, el 1999, el 2010 i el 2010: vuitena pel·lícula del director Jia Zhangke, va competir a la secció oficial de Canes.