No sé si coneixen la portentosa història del Ginkgo biloba. No s’hi amoïnin: el Facu i jo tampoc la coneixíem fins que ahir ens la va explicar el meu amic Pere. Resulta que quan els ianquis van llançar sobre Hiroshima la primera bomba atòmica –el 6 d’agost del 1945, es deia Little Boy– la detonació va arrasar amb tota forma de vida, tant animal com vegetal, en 1,6 quilòmetres a la rodona. No va quedar-hi res de viu. Imaginin-s’ho: des de la Rotonda fins a Coprínceps, cap a dalt, i fins al pavelló Joan Alay, cap a baix. Al cap d’un any, però, i per a sorpresa de tothom, a la Zona 0 hi van començar a florir els primers brots. Eren, naturalment, brots de Ginkgo biloba, espècie endèmica del Japó i que segons sembla és una autèntica relíquia vegetal.

El Ginkgo és un arbre, però té exactament les mateixes propietats que la molsa: resistència, persistència i –ja saben– resiliència. Com a mínim, això és el que opina Pere Moles: “No importa el desastre que hagi tingut lloc; pots estar segur que, abans o després, la molsa florirà de nou. És un símbol de la memòria del temps i de la potència i de la fortalesa de la natura”.

El cas és que feia anys que Moles, a qui recordaran pels estripagecs que ha convertit en dèria personal, tenia una altra dèria igualment particular: fixar-se primer i fotografiar després les ramificacions de líquens i els pans de molsa que proliferen als nostres boscos. Res d’agafar-la, ni per fer el pessebre, perquè ja saben que està prohibidíssim. I d’aquí a convertir la molsa en material escultòric hi havia un salt molt breu que per fi s’ha decidit a fer: a Moles molsa: art, identitat, reflexió, que fins al 18 de setembre es pot visitar a Cal Pal, i ja saben que qualsevol excusa és òptima per deixar-se caure per aquest casalot del segle XV. No hauran vist res d’igual perquè, efectivament, Moles utilitza la molsa per crear les seves obres. No s’hi amoïnin: és molsa de veritat –li diuen molsa de ren (Cladonia Stellaris, per concretar)– però procedeix de Suècia i de Noruega, tot tan legal que compta fins i tot amb certificat de recol·lecció i manipulació responsable, mare meva. Li arriba en pans de 15 x 20 centímetres tractats amb un pigment que en conserva la textura, l’olor i la humitat naturals, que ell retalla, col·loca en una mena de paperines, ell en diu píxels, que enganxa amb velcro al suport, donant-li la forma que vol.

El resultat és sorprenent, i més a les sales i els murs de pedra de cal Pal. A la planta baixa (Art, ha titulat la secció) hi proposa un joc metaartístic, perquè reinterpreta amb aquesta... tècnica (!?) obres de creadors clau del segle XX i que tenen molt a veure amb els gustos de Moles: Malèvitx i el seu blanc sobre negre; Josef Albers i els colors plans; Frank Stella i els hexàgons, i Jasper Johns i les dianes. A la primera planta, Identitat, la secció que amb tota probabilitat tocarà la fibra sensible del personal: una reinterpretació dels símbols nacionals –la tricolor i la Mare de Déu de Meritxell– a través de les formes geomètriques essencials –cercle, quadrat hexàgon– i naturalment amb pans de molsa. La Verge fa 1,60 per 2,85 metres i replica aquelles imatges de la marededeu fumant que anys enrere va exposar a la galeria de Carlos Teixidó. Ell diu que aquesta secció reflexiona sobre la identitat col·lectiva, el patrimoni i la capacitat de resignificar els símbols tradicionals. No s’estranyin que algun d’aquests conjunts acabi en mans dels Coprínceps com a obsequi de cortesia.

Però el més interessant, que volen que els digui, ens espera a la segona planta i en l’àmbit que ha titulat Reflexió: una col·lecció de fotografies generades amb IA i que conformen un catàleg fictici de varietats de molsa. A la manera dels bestiaris medievals, Moles ha inventariat dos centenars d’espècies fantàstiques, amb el seu nom científic i les seves característiques i propietats: hi ha la Ramiatrix, Filament ramiatrix luminosae, que creix com un pensament en expansió, dansa amb el vent dels gestos oblidats i que quan ningú no la mira, sembla que recordi; hi ha la Cordiaformis, Lichena affectus, l’empremta vegetal de l’emoció irreductible, un cor orgànic que no batega, però que respira, i això, fins a dos centenars més. És sensacional. Com ho són les fotografies que clausuren l’exposició: una desena de rostres humans colonitzats per pans de molsa, generats també per IA i que conformen una visió tan poètica com inquietant.
I al final, una esfera de molsa negra. Endevinin què hi ha al darrere.