Ple absolut en la presentació de ‘Traces de la II Guerra Mundial’ a la Farga Rossell. L’epopeia dels passadors interessa, i interessa molt, i Benet té l’habilitat de lligar un passat que sembla remot amb el nostre dia a dia, i de fer-nos veure que la gran història també va passar per Andorra. I formula la gran pregunta: i tu, què hauries fet a la guerra?

Calia camuflar el nom real d’Andreu Proctor, un dels grans protagonistes de ‘Traces’?
Vaig dubtar molt. Si em vaig decidir per no posar-ne el punt real va ser per protegir la família, especialment dels comentaris anònims a les xarxes socials. També he de dir que si aquest llibre s’hagués escrit i publicat a Espanya o a França no hi hauria hagut cap dubte. De totes maneres, no és gaire difícil anar estirant el fil i acabar lligant caps.

Li repassa la trajectòria, des d’atribuir-se falsament que havia passat tres centenars de fugitius, inclosa l’esposa d’un futur ministre de Defensa de De Galle, que va ser capo a Buchenwald...
En un dels judicis que li van fer a Perpinyà, Tolosa o Bordeus, no recordo quin, li ho retreuen i ell no només no ho nega, sinó que al·lega que ho va fer per posar ordre i protegir els deportats.

També el relaciona amb Emiliano Cardeno i Manfred Katz, confidents de la Gestapo, i que era amic del cap de la Gestapo de Tolosa... Però l’acaben absolent. Legalment està net.
Però dona el perfil d’aquest tipus de gent que es va voler aprofitar del marasme generalitzat i de la desgràcia de centenars, milers de persones. Com un resistent que l’havia tractat a Montlluís va declarar en judici, “no concedeixo cap crèdit a Proctor. L’única cosa que sempre l’ha mogut és l’interès econòmic, i va ser arrestat per un ajustament de comptes amb el cap de la Kommandantur de la Tor de Querol, a qui remunerava generosament perquè tanqués els ulls sobre els seus tràfics. D’altra banda, quan el jutgen ja hi ha a França una clara intenció de passar pàgina.

N’hi ha prou per concloure que és la poma corcada dels nostres passadors?
En la meva opinió, sí. El que no podem fer és no parlar d’aquest tipus d’individus, que n’hi va haver. No gaires, però alguns. Seria falsejar la història presentar una Andorra angelical que es va bolcar en els fugitius. Aquesta és part de la veritat. L’altra part és Proctor i els que es van comportar com ell. S’havia de dir.

N’hi ha gaires, com ell?
No gaires, però alguns. A Traces parlo també de Jacint Gispert, que també és un pseudònim, i que va ser còmplice de Proctor. En un dels judicis l’un acusa l’altre de tractar amb els alemanys. Aquest Gispert, amb l’afegit que a la postguerra va tenir la sang freda, i les penques, de postular-se per presidir una associació francoandorrana d’antics resistents. I no només això, sinó d’assistir en certa ocasió a un homenatge que es va brindar a l’Elisi als antics resistents. Cinisme i negoci.

El que no li documenta, com a mínim al llibre, són crims: abandonar fugitius a la muntanya, que els pelés per robar-los, entregar-los als alemanys...
Hi ha indicis que apunten cap a ell, especialment a la part de la Cerdanya. El seu modus operandi era el següent: ell s’oferia a passar jueus, després els denunciava als alemanys, i una vegada els havien capturat es tornava a oferir a les famílies amb la falsa promesa que aconseguiria que els alliberessin. Per cada operació passava la bacina és clar.

Em quedo amb les ganes de saber més d’alguns dels altres dolents de ‘Traces’. Començant per Soulié, Trouvé i Spaey.
Eren els esbirros encarregats de la feina bruta de la vegueria francesa, amb Lesmartres al capdavant i obertament col·laboracionista. El negoci consistia a desplomar els jueus que arribaven a Andorra des de la mateixa vegueria i entregar-los després als alemanys. Recorda el cas dels Rosenthal, que es va intentar tallar les venes i va haver d’intervenir fins i tot el doctor, probablement Nequi. Aquest cas el sabem precisament per això. N’hi ha d’altres de documentats. A Trouvé li van prohibir després de la guerra tornar a Andorra. Spaey era el goril·la, que es passejava amb la pistola, el gos i tota la parafernàlia.

Aquest cadàver que la policia rescata l’agost del 1943 a les Asclades, diu que “assassinat”. Què sospita?
Ho diu el doctor que va assistir a l’aixecament i en donen fe els visoris de la policia que he pogut consultar. Potser va ser una baralla de contrabandistes, un fugitiu que van matar els seus guies... Pot ser qualsevol cosa. Però no ho sabrem mai perquè no sabem ni on el van enterrar. I després tenim un altre cadàver “descompost i indocumentat” aparegut un any abans en aquesta mateixa zona, i recullo la hipòtesi que podria ser el de Dionís Eroles, cap del servei d’ordre de la Generalitat fins als Fets de Maig, a qui els seus excompanys anarquistes es diu que van executar perquè  s’havia quedat amb uns diners que eren de l’organització.

L’expedició més tràgica la va guiar el guia Frederic Torres, de Tost, l’agost del 1948, que va abandonar els ‘seus’ fugitius: en van morir tres dels onze que eren.
Al cementiri vell d’Escaldes encara hi ha la tomba, amb làpida en francès i flors sempre fresques. Eren quasi tots membres de la mateixa família, els Gassol.

Sosté també que Rupert Beaumont, vicènsol britànic a Barcelona durant la guerra mort ‘accidentalment’ el 1947 al port de Dieppe mentre supervisava el descarregament del seu vehicle, podria haver estat víctima dels seus mateixos serveis secrets. No va massa lluny?
Maria Rosa Viadiu recordava que el seu pare afirmava que l’havien mort els seus. Però a Barcelona. Vaig buscar-ne el rastre i no sortia res enlloc. Però vaig acabar contactant amb un nebot de Beaumont, que em va dir que l’oncle havia mort d’accident a Dieppe. Un accident en qualsevol cas estrany. No és habitual que el cotxe et caigui a sobre i t’esclafi. L’episodi s’assemblava tant al que Francesc Viadiu explicava que crec que és lícit sospitar.

I per què l’haurien de voler pelar els seus?
El 1947 l’enemic ja eren els russos, i estaven terroritzats que se’ls infitressin espies al servei de Stalin, com després acabaria passant. Beaumont havia tingut un contacte estretíssim amb elements espanyols d’esquerres durant la guerra, i podria ser per tant sospitós. D’altra banda, sabem del cas Tonneau, agent belga que facilitava el pas clandestí per Andorra, que va ser executat per l’Intelligence Service perquè la seva afició a l’alcohol el convertia en un perill ambulant. 

Peacock reapareix a Soldeu, on sembla que acaba arribant, diu, però finalment se li perd una altra vegada la pista. Per sempre?
El que hauríem de fer és continuar excavant el cementiri de Soldeu. Antoni Naudi, que va assistir a l’enterrament, creu que hi ha més cossos enterrats. Un d’ells podria ser el de Peacock. Però ho hem de fer d’acord amb el ministeri. No per lliure. 

De qui és el cos que van desenterrar fa cinc anys?
Segons l’antropòloga forense que va examinar les restes, Núria Armentano, la dentadura d’or que conservava es va fabricar a Alemanya o al centre d’Europa als anys 40. En la meva opinió, o és un evadit jueu o és un nazi dels que al final de la guerra van fugir cap a Espanya pel mateix conducte. El que tinc clar és que no és nord-americà.

Llibres com ‘El andorrano’, han fet més mal que bé, a l’epopeia dels passadors?
És així. Ni vam ser tots àngels, ni vam ser tots dimonis. Dient les coses tal com sabem que van passar deixem en evidència les exageracions sensacionalistes de novel·les com El andorrano, que corren el perill de convertir-se en la veritat oficiosa.

I Eliseo Bayo, el pare de la llegenda negra? Diu que es va fer el distret. Quina opinió li mereixen, els articles fundacionals de ‘Reporter’?
El vaig contactar, diria que fins i tot perseguir, però se’m va anar traient de sobre. Crec que hi havia alguna cosa de certa en la seva informació, però que la va tractar de forma molt matussera. 

Li posa per fi nom a Carlos, el de Josep Wegrzyn, agent polonès que va fer passar centenars d’evadits per Andorra. Era el cap de la xarxa del Palanques? El Mr. Miller de Viadiu?
Gairebé mig miler. Rosa Viadiu sosté que va ser Carlos qui va contactar Viadiu, i els documents que he pogut consultar diuen el contrari, que és Carlos qui capta Viadiu, segons diu a Entre el torb i la Gestapo a Montpellier. De fet, l’operació que els alemanys van muntar l’octubre del 1943 al Palanques era per capturar-lo a ell, a Carlos.

Va morir sol al seu apartament de París i descansa en una tomba anònima al cementiri  de Pantin. Final tristíssim.
Vaig contactar amb el consolat i amb l’ambaixada polonesa a París i se’n van desentendre. Ni cas. És una llàstima que gent que s’acosta molt al que entendríem per un heroi no tingui ni una humil placa a la seva tomba.

Tanca el llibre amb una conclusió demolidora: “Aquests últims 80 anys hem viscut un període excepcional, alhora que ens ha fet perdre de vista que tot és molt fràgil”.
Ens pensem que aquest benestar és un dret, i que el demà sempre serà millor que avui. I no és així. El món canvia, i en la meva opinió, a pitjor. Les generacions més joves que no tenen memòria de cap guerra i es pensen que això és impensable, que mai més no passarà, que aquest benestar que Occident ha viscut des de la II Guerra Mundial és natural, inevitable. I estem veient que no és així.

Conclusió: vam ser millors o pitjors que la resta?
Exactament igual: hi va haver andorrans molt generosos, i altres que es van aprofitar de la desgràcia dels altres. En moments de tensió com la guerra afloren els perfils psicològics profunds que en situació normal quedarien com adormits. Les meves xerrades amb escolars sempre acaben amb aquesta pregunta: i vosaltres, què hauríeu  fet, durant la guerra? Hauríeu sigut un heroic passador, o algú que evita els problemes, o aquells que hi veuen l’oportunitat d’enriquir-se? Avui és molt fàcil veure on estava el costat dels bons. Però el 1940 no era tan evident.  Pensem-hi: què hauríeu fet, vosaltres?