Impossible, impossible –ja ho entendran els lectors– resumir un treball tan dens com el que reflecteix la tesi doctoral de Climent Miró, Territori i economia als monestirs del comtat d’Urgell (800-1100), en l’exigu espai d’una pàgina de diari. Gosem, però, fer-hi una ullada. Per endinsar-s’hi, aquest vespre a les vuit, l’autor en farà una conferència a l’Arxiu Comarcal de l’Alt Urgell. 

Tres-cents anys en la història dels monestirs.  
La seva economia, els usos que fan dels recursos: la mineria, els salins, la ramaderia, arbres... Un dels punts fonamentals de la tesi ha estat l’ús de cartografia: més de setanta mapes. Ofereixen un relat més que una imatge, un discurs, igual que el text. 

Què ens explica?
El pes dels monestirs en l’agricultura, per començar. Com tendeixen a concentrar els espais de producció agrària. Per exemple, Sant Sadurní de Tavèrnoles i Santa Cecília d’Alins, Santa Maria de Meià i Sant Climent de Codinet. I la concentració dels espais ramaders: les citacions de bestiar a la documentació són molt concises, però es veu la lògica de distribució dels espais, que concorda amb rutes transhumants molt primigènies. 

Apareix òbviament Tavèrnoles. El tenim a la vora i en sabem poquet, oi?
Els comtes deixaven territoris sencers en mans dels monestirs, que exercien com a intermediaris, com si diguéssim. Així passa amb Anserall: per una donació del comte Borrell II passa a dependre del monestir, que esdevé el senyor feudal d’aquell territori. Però els comtes fan i desfan amb els monestirs, amb les seves propietats...

La datació no està clara. 
Nosaltres sabem que quan venen els musulmans existeix un monacat de tradició hispano-visigòtica. No hi ha documentació d’aquests monestirs petits. Vivien sota la regla de Sant Isidor, Sant Fructuós i d’altres. Quan avancen els musulmans, sovint van pactant amb la població local (no sempre), però sembla que tenien un respecte cap a les religions del llibre, una tolerància. 

Però arriben els francs.
A finals del segle VIII treuen el cap els carolingis i ocupen aquest territori: el que és ara Andorra, Alt Urgell, la Cerdanya... i es troben amb una societat visigòtica que  ha conviscut poc amb l’islam però amb unes arrels que difereixen molt de les que porten els francs. Es va produir un canvi cultural. 

Ja veiem. 
El bisbe d’Urgell, Feliu (Fèlix), professava l’adopcionisme: Crist no era de naturalesa divina, sinó carnal, i havia estat adoptat per Déu. Això va motivar una discussió teològica i una sèrie de concilis i tot plegat va acabar amb la condemna del bisbe Feliu. Els francs envien missions cap a aquest territori, una d’elles encapçalada per Benet d’Aniana, que implanta la regla de Sant Benet de Núrsia, escrita molts segles abans i oficial en tot el territori carolingi des de l’any 817.

Al territori carolingi, diu. 
Veiem la fundació de nous monestirs benedictins. També n’hi ha que s’hi han d’adaptar i alguns ho fan de manera ràpida, però a d’altres els costa.

Tavèrnoles?
El de Tavèrnoles, que segons el que creiem, és d’origen visigot, podria ser que es fundés a conseqüència del desembarcament carolingi. Són hipòtesis. La documentació deixa clar, això sí, que té un paper clau en l’ordinació del monacat al comtat. Què vull dir? Que quan a un monestir li costa de treballar amb la regla de Sant Benet, intervé Tavèrnoles. Per exemple, Sant Llorenç de Morunys no funcionava bé, i per ordre de la comtessa Ermessenda de Barcelona, el vinculen una temporada a Tavèrnoles. Té una importància cabdal en la benedictització dels monestirs del territori. 

Però no era un monestir lligat a Feliu?
És la tradició. En temps posteriors a la intervenció carolíngia, Tavèrnoles és clau per a aquesta ressituació del monacat. Abans, però, tenim dues hipòtesis sobre la fundació del monestir: previ a l’arribada dels carolingis (cap a finals dels 700) o en arribar aquests. Hi ha un document del bisbe Feliu, una carta que escriu des de Lió, on esmenta un seguit de clergues. Al Cartulari de Tavèrnoles hi ha un document del 803 que es considera fals, tot i que semblaria que té un rerefons verídic, com diu el pare Cebrià Baraut. 

A tenir en compte. 
És un document molt interessant, una donació que fa Leidrat de Lió d’una església, a Llanera, edificada pel monjo Sidoni, a Sant Sadurní. Hi surten una sèrie de monjos de Tavèrnoles, que també surten a la carta del bisbe Feliu. 

I per tant? 
Això és una pista que podria indicar l’antiguitat del monestir. El document és fals? Bé, però d’on van treure l’original de la carta de Feliu per copiar els noms dels monjos? Potser dels arxius de la catedral? Quan es redacta, al segle XIII, que és quan es fa el Cartulari de Tavèrnoles, que és la còpia de documents importants en pergamí: drets i propietats, hi havia un plet entre el Bisbat i el monestir, que afectava la possessió de diferents esglésies. Crec que la inserció del document n’estigués relacionat. Per això podria ser un fals. Però si estàs en un plet amb la catedral, els demanaràs el document per fer el fals? No. Vol dir que a Tavèrnoles ja tenien còpia de la carta, la confessió, de Feliu. 

I d’aquí inferim... 
Que és probable que Tavèrnoles ja existís abans de l’arribada dels carolingis. D’altra banda,  fins i tot els mateixos documents falsos recalquen l’antiguitat del monestir. 

Però...
L’arqueologia no ho corrobora. La intervenció de l’Òscar Augé, de seguiment dels murs de l’absis, demostra que són paraments del segle XI. Que n’hi pot haver en altres parts de més antics? Potser. Però no s’ha fet a penes recerca arqueològica, lamentablement. Ens quedarem amb el dubte fins que l’arqueologia no digui l’última paraula.