La flexibilització dels criteris per ingressar al DIEC genera dubtes entre els lingüistes a l’hora d’acceptar localismes.
Ara fa un mes la presidenta de l’Institut d’Estudis Catalans, Teresa Cabré, deixava la porta oberta que clípol i els altres andorranismes admesos a la Proposta per a un estàndard oral –una dotzena, entre els quals aixarnola, buner, redort, desempanar i trasteria– acabessin ingressant per fi a l’edició electrònica del diccionari normatiu.
La clau d’aquesta finestra d’oportunitat era, segons Cabré, la flexibilització dels criteris perquè una paraula fos acceptada dintre del sac de l’estàndard: fins ara calia que formés part del repertori lingüístic de dues o més variants dialectals. En endavant, assegurava la presidenta de l’IEC, només caldrà que es tracti d’un terme “prestigiós” al territori d’origen i d’una forma “única” al territori en qüestió. Cauen clípol i companyia dintre d’aquesta nova definició d’estàndard? El veredicte el formularà la comissió de lexicògrafs que redacta el diccionari –inclosa la quota andorrana si el Govern s’acaba involucrant en el projecte– però Cabré, que també és lingüista, ja va augurar que clípol era una “clara candidata”.
Ara és la nostra, van pensar alguns amb raó davant del sobtat canvi de criteri de la Filològica. Però, tenim realment motius per a l’optimisme? Davant del dubte, hem anat a consultar-ho els experts. Comencem per Àlvar Valls, mitja vida corregint textos, inclosa la gramàtica del 2016, a banda de poeta i novel·lista (i l’últim defensor de la Maçana amb ç). Ho té claríssim: “Em sembla una collonada insigne que no té cap recorregut. És fer de la necessitat virtut. La presidenta va deixar anar aquest caramelet però sap que la Filològica no ho passarà”. Els motius? “Ja no és un mot viu. És com si l’alcalde de la Bisbal demanés d’incloure sarfa al diccionari perquè in illo tempore servia per designar qualsevol autobús. Els que ho deien s’han anat morint i els joves d’ara no ho diuen”.
Doncs amb clípol, exactament el mateix. Els politics, conclou, “no entenen que la inclusió de mots als diccionaris no funciona per campanyes més o menys mediàtiques, ni per requisitòries territorials més o menys patriòtiques, ni per quidproquos més o menys polítics”.
No ho veu tan negre el lingüista català David Paloma, autor de l’interessantíssim opuscle Paraula d’Andorra, i que ja havia reclamat que els termes admesos a la Proposta sortissin d’una vegada dels llimbs i mereixessin la glòria del diccionari. “Ni que sigui per pura coherència i perquè no té sentit que al diccionari hi hagi localismes d’un territori però no d’un altre”. A diferència de Valls, Paloma creu haver detectat aquests aires aperturistes que bufen a l’IEC o que poden facilitar-hi l’accés de clípol, redort i tota la resta. Però immediatament verbalitza uns dubtes que van en la mateixa línia que les reticències de Valls: “Ampliar el concepte d’estàndard significa també diluir-lo. Els localismes ajuden a la comprensió general de la llengua a tot el territori? Aquest relaxament dels criteris afavoreix realment l’existència d’un estàndard comú a tots els parlants?”
La qüestió, tal com ell la planteja, és si té sentit considerar que formen part de l’estàndard termes essencialment locals: ell posa com a exemple el mau-mau, la beguda a base de vermut negre i gasosa que se serveix durant la Patum de Berga, estén el dubte a altres termes del català central, que és el seu, ja admesos al diccionari com escanyall, bolerany i bossoga), i acaba amb el nostre clípol. Pobret.