Ho ha explicat mil cops, però sempre hi ha algun lector (o periodista) despistat: aquesta relació seva amb el Pallars...
El 1975, quan va morir en Franco, totes les escoles van tancar deu dies, tot estava tancat. Jo hi era amb uns amics i vam decidir pujar fins al Pirineu. Aleshores arribar des de Barcelona fins a Farrera portava sis, set hores, era bastant dramàtic, sobretot si ets irlandès. A Irlanda creues de nord a sud en quatre o cinc hores, i d’est a oest, en tres. Per això aquelles panoràmiques, les muntanyes tan grans...

Impressionava, entenem. 
Al desembre em vaig trobar amb un amic de Belfast al mercat de la Boqueria i l’hi vaig explicar. Farrera aleshores estava quasi abandonada, una mica més avall, a Burg, hi havia gent que treballava la terra, però la gent de Farrera havia marxat a Lleida, a Mollerussa... així que era molt fàcil trobar una casa de lloguer per un any i pagar molt poc. El març del 1976 vam pujar. Arribàvem a la nit, sense tenir cap idea de com eren els voltants, i al matí... quines vistes tan extraordinàries! Vam decidir d’instal·lar-nos durant un any, a partir de la primavera. Així va començar aquesta relació més íntima, forta, amb el Pallars, amb Farrera. 

Devien causar estranyesa. 
De fet, ja tenia fama de ser un poble de hippies. Nosaltres, és clar, no ho érem, però es deia així a la gent que no era del Pallars. Però a Farrera ja hi havia altra gent de fora, de Barcelona i Andorra fins i tot. De fet, sols hi havia dues cases habitades per gent nascuda a Farrera. Els meus amics es van casar a Farrera, hi van tenir un fill, durant aquells primers temps.  Més endavant, jo vaig comprar un paller, el vaig reformar... i fins ara. Hem construït certa relació amb el paisatge, amb aquesta manera difícil que tens per entrar-hi, arribis per on arribis. És un món envoltat per muntanyes. Molt especial. 
 
Els pallaresos, com els irlandesos, són emigrants, tema tan propi de la seva obra. Tan obligat?
Sí, sí. Tornen de tant en tant, viuen fora, però saben que hi ha una casa a Farrera que és la seva. Sobre l’emigració, diré que no hi ha tantes novel·les que en parlin. La gent que emigrava tenia coses més importants a fer que escriure una novel·la. S’havien de buscar la vida. La segona generació, amb gent com Henry James, no volia escriure sobre l’emigració. Després de dos-cents anys amb l’experiència que tenim a Irlanda sobre emigrar, hi ha poques novel·les que en parlin. 

No és pas el seu cas.
Jo podria marxar tres mesos als Estats Units i tornar i fer una novel·la... però això no és emigrar. Vaig estar a Texas el 2006 i vaig tenir una mica aquella sensació d’enyorança, però només una mica. L’experiència d’algú que emigra per treballar a la construcció és més forta. Però a partir d’aquells breus moments que vaig viure, aquelles sensacions, vaig intentar construir un món, l’experiència d’algú. 

Potser no se n’escriu perquè ser emigrant comporta algun estigma?
En el cas d’Eugene O’Neill per exemple, escrivia sobre la relació amb el pare irlandès a  Amèrica. És l’únic que treballava aquesta experiència entre pare i fill. 

L’irlandès té algun gen de l’escriptura, o què passa?
Si vols sortir de la pobresa, les mares et diuen “has d’estudiar”. Era un país sense riquesa a la terra, sense capital, però Londres és a prop, plena d’editorials que demanaven històries sobre la gent irlandesa: després de Jane Austen, a Anglaterra tothom volia escriure sobre una noia que no té diners i un home que sí que en té. Per als irlandesos, la vida no era estable i si tens una vida poc estable i fas una novel·la, segurament que estarà plena de sorpresa. 

Una manera de veure-ho.
A banda, a prop de la cançó, hi ha poema, i a prop de la tradició oral, hi ha el conte. 

Vostès escriuen, nosaltres llegim, sobre el que surt de la norma. On és la norma?
La norma és Jane Austen. La norma és una casa amb jardí, un parc i agricultura molt rica, i dins de la casa hi ha tres noies: una és intel·ligent, l’altra és guapa i la tercera, estúpida. A Irlanda, hi ha una casa i les finestres estan trencades. 

Les tres germanes d’‘Una casa al Pallars’ no estan tan estereotipades. 
Si tres germanes marxen a Argentina, això no és novel·la, però si després de tants anys tornen al Pallars, això sí que és novel·la. Durant quaranta anys, han canviat molt i hi ha moltes diferències entre elles. 

L’emigrant, per definició, no és aquell que vol tornar?
Sí, però el que és interessant és quan tornen només puntualment després de molt de temps, que tornen no per visitar, sinó amb un motiu, i la gent no entén quin és el motiu, que és secret. Això passa a Una casa al Pallars: les altres germanes no saben que Montse vol quedar-s’hi. És una novel·la d’estiu, són mesos clau, amb les festes, amb les trobades... això no és possible a la tardor i hivern, especialment al Pallars. Què passarà durant l’hivern, després? Això ho ha d’imaginar el lector. 

Assaig: el lloc per desenvolupar-se com a periodista?
Ara sí, abans feia reportatge. També crec que fer un assaig és una manera d’estructurar el pensament. Quan fas novel·la, cuides molt la forma, l’estructura, no es tracta sols d’escriure i escriure, i en un assaig també cal estructurar. 

El periodista és un novel·lista frustrat?
Però solen tirar cap al gènere negre, al policíac, oi?

Vostè ha estat políticament molt compromès, així que el posem en un compromís i li preguntem per la seva visió de Catalunya. 
Ah! Hi ha tot això de Puigdemont i tot plegat, però diré que això no és el que resulta realment important. Sabeu què és veritablement important? Que el 1979 una editora mallorquina, Aina Moll, va venir a Catalunya per estudiar com es podia protegir la llengua catalana, com es podia construir una societat amb la llengua al centre. El que ha passat durant els últims quaranta anys amb el català és un miracle, un èxit enorme. Que gent com jo pugui gaudir d’aquesta riquesa... És molt important la protecció pública, a escoles i mitjans, la planificació fins al detall, fins als noms de carrer per exemple. 

Un irlandès que ve a publicar amb un petit segell pirinenc com Salòria també en tindrà alguna culpa. 
Hi ha molta gent al voltant, com la traductora, Joana Pena, que s’ha ocupat que tingués sabor del Pallars, hem construït un país literari, i és molt important per a mi no sols haver publicat en català, sinó amb una editorial d’aquí.