Diari digital d'Andorra Bondia
La poeta i novel·lista, en la presentació de ‘Consciència’, la tardor del 2019.
La poeta i novel·lista, en la presentació de ‘Consciència’, la tardor del 2019.

Colom fa les paus amb la Teresa


Escrit per: 
A. L.

Torna vuit anys després de ‘La meva mare...’ a la poesia amb ‘El cementiri de les matrioixques’.

La relació filial és un tema clàssic en la història de la poesia. Podria semblar que Teresa Colom l’havia tastat a La meva mare es preguntava per la mort (2012), el seu (pen)últim poemari. Però ho feia allí de forma tangencial, per no dir anecdòtica, perquè el que hi primava era el sentiment de dol, explorar el sentit de la vida a partir del traspàs d’una amiga íntima. És amb El cementiri de les matrioixques, des d’avui a la llibreria i que publica Proa –atenció, a la col·lecció Ossa menor– amb què s’aboca de la forma més despullada, obrint probablement com mai abans la seva intimitat i posant totes les cartes sobre la taula, al tema universal que són els llaços de sang, el vincle obligatori, definitiu i no necessàriament idíl·lic, que ens uneix al pare i a la mare.

Tres anys, tres, ha trigat adonar a llum un poemari que li ha servit, diu, per “fer les paus amb la nena que vaig ser”. Amb la petita Teresa i probablement amb els autors dels seus dies. La mare era ja un personatge habitual en la seva poesia; des d’ara ho és també el pare, traspassat mentre es gestava el poemari i amb qui l’unia, adverteix, una relació “difícil”, farcida de silencis. A El cementiri de les matrioixques no hi passa comptes, assegura, però hi deixa versos memorables, passaport directe a l’antologia imprescindible de la poesia filial que el poeta Enrique García-Márquez va reunir fa uns anys a  Tu sangre en mis venas: “Mai m’havies ofert paraules tan sentides/ com aquelles mans amb què estrenyies les meves,/ privat de la parla./ Va caldre, papa, que tu fossis fill/ i jo mare/ perquè l’esfera del rellotge xuclés números i agulles...”

Colom parteix dels records de nena, estrictes anècdotes que li serveixen per retratar una atmosfera sovint opressiva: el canari que el pare rescata al carrer un dia de neu i que viurà a casa fins a la mort (“Els fills van passar de ser nens/ a deixar la casa enrere./ El meu pare ja havia fet el mateix./ El canari es va quedar al pis amb ella”; la mare “que durant dècades/ va conèixer l’arrest/ a la llar”, o que “seu al sofà/ com si donés voltes al pati d’una presó”...

No és ni molt menys un repertori de retrets, ni tan sols la llista de les coses que mai li vas dir al pare pensant que ja hi hauria temps, i el temps sempre s’acaba. És la Teresa de nena fent recompte dels petits gestos que queden gravats a foc en la memòria infantil, el quadern de notes que ell firmava d’esma mentre no treia l’ull de les notícies i que conformen la manera com acabaràs recordant per sempre més el pare. Gestos que la Teresa mare es descobreix repetint amb el seu fill: “Quan cries un fill se’t fa present la mare./ I el primer cop que renegues/ davant del nadó que has donat a llum,/ sents que, com tu vas fer abans,/ ell també et gesta una tomba/ al cementiri de les matrioixques”.

Colom no fa versos. Colom és poeta. La diferència és enorme.

 

 

 

Andorra
matrioixques
Teresa Colom
García Máiquez
Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic