Quan vols saber alguna cosa sobre un element recòndit del nostre patrimoni, tan recòndit que sembla que ningú no n’hagi dit res, és recomanable comprovar primer els papers de Pere Canturri. No falla: quan tothom calla, el Peret dels Ossos sempre hi té alguna cosa a dir.

Posem que estem parlant del colomer de Casa de la Vall. Si algú en pot haver explicat alguna cosa és ell. I efectivament, ho va fer, amb certa profusió, en aquesta monografia entre marciana i sensacional que és Els colomers i palomeres andorrans. Si en parlem avui és perquè la setmana passada la restauradora Mireia Garcia la va dedicar a netejar la porta del colomer i deixar-la no direm que nova de trinca, però gairebé, perquè la intervenció a l’entorn de Casa de la Vall s’ha fixat també en petits detalls com aquest. Es tractava, diu, d’eliminar la mena de crosta, barreja de brutícia, pàtina i repintats anteriors per recuperar la textura i el color original. I tenint en compte que estem parlant de fusta de pi, el color havia de ser clar, no aquest marró fosc que ens ha arribat i que estem acostumats a identificar (erròniament) amb els elements de fusteria (finestres, porticons) d’època medieval i moderna. Doncs no. Així que rentat en profunditat amb aigua, neteja manual, no mecànica, per respectar la veta de la fusta, i tractament amb un producte regeneratiu que impregna i que penetra en la fusta però que no deixa capa, que amb el temps s’acaba esquerdant. Si s’hi havien fixat mai, tornem-ho a dir, la veuran diferent: és el color. Però l’original era aquest, no el que li coneixíem fins ara. I no s’hi amoïnin, que si tenen dos o tres segles de paciència, la tornaran a contemplar renegrida.

Perquè l’altra qüestió, i aquí és on tornem a Canturri, és l’edat de la porta. Garcia la fa coetània de Casa de la Vall, construïda el 1580 com a casa particular –de la família Busquets_ i que el 1702 va ser adquirida pel Consell General. Canturri recorda que quan ell era petit el colomer “havia estat el lloc més freqüentat per la mainada d’Andorra la Vella en els seus jocs durant diverses generacions” i la recorda –aquí ve l’interessant– “sense porta amb restes d’un vogam de soler a l’altura de la llinda”. Tot això es va acabar amb la gran reforma del 1962, que en va repicar també l’arrebossat original –la mania de la pedra vista– i que en va retallar la filada de lloses que contornejaven les quatre façanes, “en lloc de restaurar-les i completar-les, quedant actualment visible una línia negra pissarrosa que no té cap sentit”.

No va ser l’únic nyap que hi van perpetrar: a dintre, diu, “es van tapar els forats dels nius, es van arrebossar i s’hi va construir una escala, i a la darrera planta es varen posar uns ponedors fets amb maons”. Potser la porta original havia quedat arraconada i la van ressuscitar el 1962? Sigui com sigui, Garcia hi veu una peça que combina senzillesa, utilitat i una indubtable intenció decorativa que veu en la destresa del fuster que la va treballar: l’encaix en cua d’oreneta i la mitja canya que emmarca els dos plafons. El dia que hi passin, pugin les escales i mirin-se-la un moment.