Hi ha novel·les que saps que t’agradaran des que l’obres per la primera pàgina i t’hi topes amb una dedicatòria sensacional. Posem que parlo de Rose Macaulay (1881-1958) i de Tren equivocat: “Per als filisteus, els bàrbars, els insociables i aquells que s’estimen més no prendre’s la molèstia”. Per fi, un dels meus, penses. I això que ja venia amb recomanació: la de Peter Cameron –sí, home, l’autor d’aquella Andorra fabulosa que és port de mar (!) i on també es pot arriba en ferrocarril (!!), que està plena d’expatriats anglesos i que no té absolutament res a veure amb el país dels andosins, excepte la toponímia.
Admetia Cameron, en fi, que no havia trepitjat mai el nostre país quan es va posar a escriure la novel·la, i que si n’havia ubicat la inquietant però absorbent trama entre nosaltres era perquè havia llegit, quina santa casualitat, Crewe Train, que Trotalibros –aquest miracle que pilota Jan Arimany, “¡Oh, Capitán, mi Capitán!”– acaba de traduir per primera vegada al català.
Hi trobem de nou una protagonista que ha crescut lliure i salvatge, al marges de les convencions i de la societat diguem-ne civilitzada –el Londres dels anys 20–, com la Barbary de El món, la meva selva, també publicada a cal Jan. A Tren equivocat aquesta criatura orca i al·lèrgica als saraus socials –als antípodes de l’autora, extremadament sociable i tocada amb el do de la simpatia– es diu Denham i s’ha criat en una Andorra més que creïble que podem situar cap als primers anys 20, on ha anat a espetegar per culpa del pare, el pastor Dobie, víctima d’una misantropia galopant i vidu, que ha penjat els hàbits i que es refugia primer a Sòller –Mallorca, sí– i que quan troba que hi ha massa britànics per al seu gust exquisit, s’enfila fins a Andorra perquè “en preguntar sobre el país, va assabentar-se que era de molt difícil accés ja que entre els mesos de novembre i maig estava cobert de neu i la manera d’arribar-hi era en mula”.
Tot va mig bé, per a Denham, fins que el pare mor i apareix la tieta Evelyn, germana de la difunta mare, per endur-se-la a Londres, i comença la lluita per adaptar-se a un món dominat per “les convencions, l’esnobisme, la baixesa, la falsedat i la hipocresia”, diu Arimany. I mira que ho intenta, fins al punt que es casa amb Arnold, l’única ànima aparentment bessona que troba en aquest món que ni és ni pot ser el seu.
Tren equivocat constitueix, en fi, una sàtira social en la línia de Jane Austen. Com l’Anne de Persuassió, Denham intenta adaptar-se a unes convencions que topen amb la seva naturalesa i busca la salvació en l’abnegació i en un amor redemptor. Però a diferència de l’heroïna d’Austen, Denham es nega a transigir i no troba la pau més que a una remota cabana de Cornualla que li recorda vagament Andorra. O no la vol trobar, perquè el preu és massa elevat, ni en un matrimoni aparentment salvador. I resulta que la força interior per a aquesta revolta punky li ve de la seva infància entre els andosins.
La pregunta és òbvia: va venir mai, Macaulay, com suggereixen detalls com el cameo de la fonda Cisco de Sans, o parlava també d’oïdes, com Cameron 70 anys després? I com a filisteu, bàrbar i insociable honorífic, els prometo que resoldrem l’enigma.