Sovint ens pensem que coneixem un poeta perquè en sabem un grapadet de poemes i perquè els hem sentit en boca de Serrat, Paco Ibáñez o Ovidi Montllor. Posem que parlo de Miguel Hernández, de Goytisolo o de Salvat Papasseit. Amb Màrius Torres passa el mateix, gràcies a Llach, quan era cantant i no profeta, i amb una mica de sort extractat en aquell volum d’Edicions 62 que compartia amb Rosselló-Pòrcel i –de nou– Salvat Papasseit.

“He dit al meu cor, al meu pobre cor:/ -Odia, colpeix, embriaga’t, besa,/ batega més fort, gran covard, o mor/ ja per sempre més d’enuig i tristesa!”

Per això són tan epifàniques ocurrències com el recital que els meus amics Iago, Roser i Eva, amb Noemí Rodríguez com a narradora, es van treure ahir de la màniga perquè sí: perquè són l’excusa per (re)descobrir un poeta que va molt més enllà de Cançó a Mahalta. Que ja és dir, perquè si un sol vers salva un poemari sencer, un sol poema salva tota una trajectòria, i si Màrius Torres hagués escrit només les cançons a Mahalta ja hauria fet prou no només per la poesia catalana, sinó per la poesia universal.

“La Reina Elisenda tenia aquest nom/ perquè era clara i reverenda./ I és immortal perquè encara tothom/ diu: que és bonic aquest nom d’Elisenda!”

En fi, que jo no sé si estava cridat a ser el més important dels poetes de la seva generació. Ell es conformava, diu, a ser “un metge que fa versos”, que ja és una vocació prou elevada. I tampoc sabem quina hauria sigut la seva evolució sense la tuberculosi que li van diagnosticar el 1935 i que el va confinar la resta de la seva vida al sanatori de Puig d’Olena: és legítim especular si s’hauria abocat en Baudelaire, Rilke, Rimbaud i companyia, i si s’hauria convertit en l’epígon del simbolisme i molt menys en el poeta de la mort i de la derrota nacional. I que ens hauríem quedat sense el portentós repertori de les cançons a Mahalta. Hauria resistit el pas del temps el Màrius Torres noucentista?

“Jo vull ésser com tu, o corda que diries/que sempre et polsen uns mateixos dits.”

Però tot això és poesia-ficció, i el que tenim és un poeta inèdit en vida, que no es va menjar un rosco literari –no va guanyar mai cap premi–, que no va tenir ni el temps ni les circumstàncies per apuntar-se a cap cenacle literari, i que si ha passat a formar part del cànon català del segle XX és gràcies a Joan Sales, que el va editar a Mèxic el 1947.

“Ara el teu fred fa comprendre, enfonsant-se,/ quina cosa tan fràgil es torna un esperit.”

El recital d’ahir, breu, entusiasta i amb overbooking, que no està malament per a un sarau d’aquesta naturalesa, i que van clausurar la cantant Francesca Guardiola amb l’acompanyament de Diego Galdón a la guitarra, va deixar a més la petita, frustrant sorpresa que en els moments finals de la seva vida, quan a mitjans del 1942 semblava haver-se recuperat de la malaltia, Màrius Torres rep la visita de la seva germana Núria i tots dos planegen reunir-se amb el pare, aleshores a l’exili, precisament al Mirador, que regentava Samuel Pereña, cosí de la mare del clan. No va poder ser, perquè va morir el 27 de desembre. Tenia 32 anys. Pensi en el que vostè (i jo) havíem fet als 32. I espavilin.

“I això és la mort –tancar els ulls, escoltar/ el silenci de quan la música comença.”