Editorial Andorra publica ‘El museo del elefante’, de Joan Peruga, i la universitat de Perpinyà enllesteix ‘Dernier été à Ordino’.
Sembla fàcil, oi? Doncs només ho sembla, perquè la inèrcia segur que li ha xiuxiuejat que borda, és clar, es diu cabaña de pastor, sintagma que és més una definició que no la traducció exacta del terme. Hi caben altres possibilitats més o menys aproximades, des d’aprisco fins a chozo, però cadascuna té el seu matís i no li acabaven de convèncer ni a Joan Peruga ni a Concha Cardeñoso, traductora de capçalera de Jaume Cabré (Les veus del Pamamo, Jo confesso) i que s’estrena ara en l’univers Peruga amb El museo del elefante. Al final, decisió salomònica: hi van deixar borda, que d’altra banda recull el diccionari de la RAE i que probablement forma part del grapat de localismes que queden gravats a foc en els que ens visiten.
Hi va haver altres dilemes per l’estil, a l’hora de fer parlar en castellà el Mariano, Pau-Xavier d’Areny-Plandolit, el Benefactor Altruista, el Lino, el Turi, Otto Ruhr i la colla de personatges que desfilen per El museu de l’elefant. Per exemple? Esclops, que Cardeñoso, amb arrels castellanes, insistia a traduir com a almadreña, però que a suggerència de l’autor es va decantar finalment pel molt més convencional zueco. També va haver-hi dubtes amb gaial, l’obertura del sostre del paller, que va quedar com a bocarón, solució que és qualsevol cosa menys òbvia, i sobretot amb comunidor, com el que hi ha just davant de la parroquial de Sant Corneli. Probablement ara mateix descobriran que aquesta curiosa estructura concebuda per espantar tempestes, aiguats i plagues rep en castellà el nom de esconjuradero, que sona francament pintoresc. Tants maldecaps li va portar a Cardeñoso que li va consagrar un article sencer, que si tenen temps i curiositat poden consultar a Vasos comunicantes, la revista col·legial dels traductors espanyols.
Tota aquesta fascinant digressió filològica ve a compte, ja ho han vist, de la traducció al castellà de El museu de l’efefant, que Editorial Andorra acaba de publicar i que completa el cicle consagrat a la saga dels Areny-Plandolit: Último verano en Ordino va aparèixer fa dos anys a la mateixa col·lecció i Joan Paytaví en coordina la traducció francesa que estrenarà l’any que ve, si no hi ha sorpresa, la col·lecció de literatura catalana que la universitat Via Domitia ha batejat amb el nom del lingüista Pere Verdaguer.
Pelque fa a El museo..., Peruga no s’ha atrevit a autotraduir-se, a diferència d’Alcanadre, “que era més personal i que més que traduir, vaig reescriure”, i insisteix en la necessitat de les versions per obrir mercat: “El ministeri ho ha entès, i a banda de les ajudes a la creació també en concedeix a la traducció. És el camí, perquè plantar-te a una fira internacional amb la novel·la en francès o en castellà dispara les opcions, i al lector li hem de posar les coses fàcils.” Se’ns resisteix l’anglès, és cert, un mercat autosuficient, acostumat a mirar-se el melic i on només tenen opcions d’accedir els supervendes que han demostrat ganxo comercial en la seva llengua original. I abans d’acabar, dues notícies més: la bona que molt probablement La república invisible sigui la pròxima novel·la de Peruga a parlar castellà. La dolenta, que no hi haurà tercera entrega consagrada a la casa d’Areny-Plandolit i que el cicle acaba definitivament amb Pau-Xavier.
