La documentació fotogràfica certifica que el 1916 la Creu dels Set Braços conservava totes les extremitats. Es desconeix quan va perdre la setena.

Tots hem sentit en alguna ocasió la llegenda de la Creu dels Set Braços. I qui no la conegui, que se’n vagi de pet al volum en què Àlvar Valls i Roser Carol van recollir fa uns anys una seixantena de les nostres llegendes més conspícues. En essència, parla d’aquella colla de xavals de Prats –set, un per cada braç de la creu– que li van voler gastar una broma pesada al més innocent de tots, que tenia por d’anar per la muntanya sol perquè deia que s’hi toparia el diable. Li van encomanar d’anar a comprar vi a l’hostal de Canillo, perquè no tingués por li van deixar una escopeta carregada sense que ell ho sabés amb farina en lloc de pólvora, i quan va arribar a Canillo el bon hostaler, que es va adonar que aquella arma estava descarregada, li va canviar la farina per pólvora de veritat. Quan el noi va enfilar cap a Prats, en arribar a la creu, que ja era de nit, li va sortir al pas un individu –en realitat, un dels seus amigots– i, és clar, va disparar:

–He mort el dimoni, he mort el dimoni– anava cridant quan s’acostava a Prats. Els seus amics van començar a riure, van anar caminant cap a la creu i van descobrir el cos inert del dimoni, que era el del setè amic. I diu que és per això que la creu té des d’aquest desgraciat incident sis braços en lloc de set, en memòria de la brometa fatal.

La història té tots els elements (la intervenció sobrenatural, el gir inesperat, l’ànima pura d’un, la malícia dels altres i el càstig exemplar com a avís per a pecadors) per convertir-se en llegenda popular. Una llegenda sorgida del nostre passat rural i que sembla capbussar-se en el temps de forma immemorial. La realitat, però, és ben diferent. És el que sostenen Robert Lizarte i Domènec Bascompte, que es van quedar de pedra quan a l’arxiu en línia van topar amb aquesta sensacional imatge del fons Salvany: datada del 1916, i per a sorpresa seva, i probablement també del lector, resulta que fa poc més d’un segle la Creu dels Set Braços conservava íntegres totes les extremitats.

La conclusió és òbvia: és possible que la llegenda existís des d’abans que la creu perdés el setè braç, però com a mínim la part final, la que arrodoneix l’episodi perquè explica de forma aparentment racional per què ens ha arribat fragmentada, és un apòsit relativament recent. El més sorprenent de tot és que no existeixi ni tan sols memòria oral ni de quan ni de com va perdre el braç, i en canvi sí que hagi quedat memòria que també se li deia la creu blanca. I això que és una de les més ben documentades de les nostres creus de terme. De les cinc que han sobreviscut fins als nostres dies, com a mínim. Sabem perquè ho du inscrit a la pedra que es va tallar el 1447, i que molt probablement marcava el límit territorial entre Prats i Canillo. El 1990 Patrimoni la va restaurar i en va fer una còpia que des d’aleshores és la que vigila el camí de Prats.

L’original es va traslladar al Comú, que és on avui està dipositada. Lizarte i Bascompte especulen que molt possiblement la creu va caure del costat per on es va trencar el braç, bé perquè algun pagès hi va lligar un animal –potser un bou o un cavall– i la bèstia la va tombar d’una estrebada, bé per un acte vandàlic del qual no n’ha quedat constància. La qüestió és que a més de perdre el braç la creu es va trencar per uns quants punts més i que per això fins a la restauració del 1990 la creu estava apedaçada amb unes aparatoses grapes de ferro que evitaven que es desllorigués. I el punt final d’aquesta història és que el setembre del 2010 també la còpia va ser vandalitzada: algú la va fer caure de la peanya, una pedra de molí, i es va trencar en set fragments grans, tres de mitjans i una vintena més de petits. Patrimoni la va reconstruir i el juny següent el Comú la va restituir a l’emplaçament de tota la vida. Curiosament, ni el 1990 ni el 2010 es va plantejar d’instal·lar-hi una pròtesi amb el setè braç. Potser si haguessin tingut en compte que no feia ni un segle que l’havia perdut haurien obrat de forma diferent.

La dels Set Braços, en fi, és una de les cinc creus de terme que es conserven entre nosaltres, junt amb les de la plaça de Santa Anna (l’original, avui al CAEE escaldenc), la Creu Grossa (al Comú de la capital), la de Meritxell (avui a Sant Serni), i la del pont dels Escalls (avui, a l’arxiu històric d’Escaldes). Les que hi ha in situ són humils rèpliques.