Com menys en sàpiga, millor

Hèctor Romance va presentar ahir Quiet als cines Illa Carlemany, un curt de terror amb Roger Casamajor i Laia Valle com a protagonistes.

“Solo será un momento, cariño. Cinco minutos, ¿de acuerdo? Cinco minutos”. Aquestes són les primeres paraules (i pràcticament les últimes) que pronuncia un sorprenent Roger Casamajor, el pare de Joe, que es passarà la resta del (curt)metratge buscant-la pels passadissos interminables d’un edifici ruïnós. El de Capitanía de Lleida, però això no té a efectes pràctics cap importància, tret de l’ull clínic del director, Hèctor Romance, per trobar i explotar una localització que ni feta expressament. D’alguna manera que no és precisament la més òbvia, Joe –a qui dona molt convincentment vida, i no era gens fàcil, la nena Laia Valle– ha desaparegut del cotxe on el pare l’havia deixat mentre pujava pitant a l’oficina per recollir uns documents. No cal ser un cinèfil per veure-hi la premissa argumental d’un subgènere (pare busca filla, amb les seves variants mare busca filla, marit busca esposa, marit busca tota la família) de llarguíssim recorregut, a Hollywood i arreu. Des de Centauros del desierto (oncle busca neboda) fins a Fractured, passant per Plan de vuelo, per dir-ne només les més òbvies.

La diferència rau en dos aspectes fonamentals. O tres. El primer és molt difícil d’apuntar sense arruïnar la pel·lícula. De fet, associar Quiet a la nafra dels abusos sexuals en la infància és un risc enorme perquè aporta massa pistes sobre les intencions de la història. Però se suposa que Romance ha assumit el risc i que confia en la potència del guió, que ben bé fins a la meitat avança de forma més o menys previsible, i amb els reglamentaris cops d’efecte sonors, dintre de l’estructura pare busca filla. Fins a la (primera) escena del lavabo, on el guió fa un gir de 180º i comencem a sospitar que no és una història tan convencional com semblava. El segon és l’ambició tècnica de Romance, que fuig quasi sempre del plànol fàcil i busca quan convé el picat o el plànol seqüència. Recordin aquí que Quiet és només el segon curt, i que Impacto era tota una altra cosa, tant pel concepte com per les circumstàncies del rodatge. I el tercer és el final, amb la porta que es tanca i que deixa l’espectador a soles amb els seus fantasmes.

La gran revelació de Quiet és el gir que li dona a un argument arquetípic, que parteix d’un dels terrors més atàvics de l’ésser humà –perdre una filla– i que va encara una mica més enllà, tocant una angúnia molt contemporània des de l’angle més tenebrós de tots. I el major problema, que convé veure-la sabent-ne com menys millor. Si pot ser, res de res. Ni llegir-ne aquesta crònica, tot i que si ha arribat fins aquí, sospito que l’advertència ja no li servirà de res.