Mirin-se’l bé, perquè no havien vist mai una cosa igual. És el mapa d’Andorra traçat per mossèn Antoni Puig a instàncies de Francisco de Zamora, la mena de comissionat o, per dir-ho clarament, espia, que ens va enviar l’amable rei Carles III d’Espanya. En realitat es tracta d’un esbós que el bon mossèn Antoni va incloure en un volum manuscrit que va titular Manual Digest de les Valls de Andorra –així, sense apostrofar–, datat al 1797 i que per complicar una mica més la troca en realitat no és una còpia del Manual Digest, com equívocament indica al títol, sinó una tercera versió del Politar Andorrà que ell mateix havia escrit el 1764. La curiosíssima, fascinant història del manuscrit l’expliquem a la pàgina 22, a partir de la radiografia que n’ha fet l’historiador Francesc Rodríguez, que en presentarà les conclusions –i el volum que les recull– dijous que ve al Consell General.
El  protagonisme, aquí, és per al mapa, una peça de museu per tres motius: el primer de tots, que es tracta del primer traçat per un andosí. N’hi ha d’anteriors, és clar, però pensin que el primer mapa consagrat íntegrament i exclusivament a les nostres Valls Neutres, la Carte géographique de la Vallée d’Andorre, és el de l’enginyer francès Nicholas Lengelée, que el va aixecar entre el 1774 i el 1774 per compte del Consell General. El segon, que és amb tota probabilitat l’esborrany amb què mossèn Antoni i Zamora es van plantar el setembre del 1788 al Casamanya per polir-lo i donar forma al definitiu, més detallat i complet, que es conserva avui a Madrid amb el dossier del viatge andosí del comissionat. I el tercer, que mai fins ara havia vist la llum, per la senzilla raó que forma part del Politar que el mateix Puig va reelaborar el 1797, i que se’n desconeixia l’existència fins que al març passat Jordi Alcobé, aquí amb el barret de col·leccionista i bibliòfil, el va cedir al Consell General, que l’ha restaurat i, al seu torn, cedit a l’Arxiu Nacional, on es custodiarà en endavant –es pot consultar en línia. 

Un mapa desorientat
Comparat amb el que li va enviar a Zamora, molt més elaborat, el del Politar és considerablement més matusser, com correspon a la seva condició d’esbós. Per començar, diu Rodríguez, està desorientat, cosa que té el seu punt quan estem parlant d’un mapa: Puig situa “ponent” al sud, i “tremuntana”, a l’Oest, com si tingués la brúixola escorada 90º, i de fet a la rosa dels vents sembla fer-se un embolic amb els punts cardinals i situa el Nord amb l’Oest. També sembla confondre la latitud amb la longitud, i el comtat de Foyx, amb y,  figura en una posició més aviat atzarosa. Mossèn Antoni es destapa, en fi, com un cartògraf voluntariós però aproximat. En honor seu –o en el de Zamora– cal dir que aquests errors formen part de l’encant del primer esborrany però que apareixen corregits a la versió definitiva. Passa també de forma molt sumària pel costat espanyol de la frontera –amb prou feines apareixen Arcavell, Civís, Ministrell i Aós– i omet qualsevol referència a la vall del Segre. Al mapa de Madrid la ruta de la Seu a Puigcerdà està perfectament detallada, i l’autor ha parat molta més atenció al costat francès, en què Zamora sembla estava particularment interessat. Entre els oblits, potser el més flagrant és el del riu Valira, que s’oblida de batejar, però és notablement precís i detallat a l’hora de situar pobles, quarts, veïnats, ponts i bordes: des de Sant Iulià, Masdelins, Fomtaneda i Canòlich –en respectem la suculenta ortografia– fins a Canillo, la Costa, Ransol i Sol-Deu, passant per Vila, Encamp, els Cortals i Meritxell,  Ordino, Ansalonga, la Cortinada i Llorts, i Entremesaigües, Ràmio i Fontverd. Per no allargar-ho més.

Més particularitats: a la Solana, que surt amb aquest nom al mapa de Zamora –en realitat, obra de mossèn Antoni, recordin– li diu a l’esborrany Devessa, amb dues esses, i el caràcter d’esbós rudimentari el confirmen els fragments de paper amb què apedaça de forma matussera als marges del foli quan se li acaba l’espai, i on no té manies a escriure com si res. Però que tot això no ens faci perdre de vista el principal: som davant del primer mapa d’Andorra elaborat per un fill de les Valls Neutres, que no és poca cosa, potser sense la precisió cartogràfica de Lengelée, també sense el mètode científic del francès, però dona una idea molt aproximada, i també recognoscible, de com era el nostre país a finals del segle XVIII, i sobretot de com el veien els seus prohoms més il·lustrats.