Entre les aventures marcianes en què s’ha embarcat Jan Arimany, l’ànima de Trotalibros –i n’hi ha unes quantes, pensin només en La mirada del ángel o en la biografia de Paustovski en sis volums– una de les més temeràries potser va ser la traducció al castellà de Solitud, l’obra mestra de Caterina Albert, aka Víctor Català (L’Escala, 1869-1966). Que era una temeritat ens ho pensàvem tots, inclosos distribuïdors, editors i llibreters, menys ell, és clar. I cinc anys després li hem de donar la raó: dues edicions i una legió de lectors esperant més llibres de Víctor Català en castellà, diu. “Tenim una mena de complex amb la literatura catalana que ens porta a pensar que  no interessa ni emociona els lectors de fora dels territoris catalanoparlants, quan la bona literatura és universal. He rebut desenes de missatges de lectors d’Espanya, Colòmbia i Mèxic agraint-me’n la publicació. Pensa que quan es va publicar la van comparar amb Cims borrascosos. El repte era fer una traducció a l’alçada, i crec que Nicole d’Amonville ho va aconseguir”.

Els motius de l’èxit de Soledad els té molt clars: “Vivim el ressorgiment de veus femenines injustament enterrades en l’oblit, Solitud encaixa a més en l’air du temps: parla d’aquesta cosa tan suposadament moderna com és l’empoderament de la dona, de la importància de les arrels, de la necessitat d’un recer per saber escoltar-se un mateix, del bé i del mal, de la connexió amb la naturalesa...” I la vincula amb alguns dels grans noms de la literatura catalana actual: “Irene Solà, Eva Baltasar i Carlota Gurt tenen un gran deute amb Solitud”. I la torna: els turistes que volen llegir literatura catalana però que no parlen català. A la llibreria Vitel·la de l’Escala, Soledad es ven a cabassos, diu.

Tan satisfet està amb el resultat, que Arimany reincideix i a la tardor publicarà Un film (3.000 metros), la segona, última i maleïda novel·la de l’escriptora empordanesa, amb el valor afegit que, així com Solitud s’havia publicat dues vegades en castellà, i les dues en una traducció infausta, diu Arimany, Un film continuava inèdita. Ha hagut de passar un segle llarg, perquè la novel·la es va publicar inicialment per entregues a la Revista de Catalunya, 1918-1923) i la primera edició en llibre és del 1926. Després va caure en l’oblit, com una obra menor i que gairebé desmereixia l’autora de Solitud, fins que el 2016, el Club Editor la va ressuscitar i es va convertir en una de les novetats més venudes del Sant Jordi d’aquell any.

Arimany tenia des dels inicis de Trotalibros entre cella i cella la història de Nonat Ventura, fill bord abandonat a l’hospici de Girona convençut que li han robat el destí que li reservava el seu llinatge suposadament  aristocràtic, fuig a Barcelona i es reconverteix en lladre de guant blanc. L’autora va canviar de forma radical el registre, el paisatge i els personatges que li coneixíem de Solitud per evocar els baixos fons de la Barcelona dels anys 20, per on pul·lulen jugadors, prostitutes i altra gent de mal viure. Ho va fer a consciència i ho adverteix des de les paraules introductòries que li dedica al lector: “Si traspasses la llinda d’aquest llibre i et poses a seguir l’argument que en les seves planes es descabdella, no te llames a engaño, no et queixis, després, pel que hi trobis, no m’exigeixis que et doni més del que t’he promès, car jo no t’he promès més que una pel·lícula, amb tota la simplicitat, amb tot el garbuix, amb totes les arbitrarietats, amb totes les desmesures, amb totes les llibertats que el gènere comporta”.

Compromís i activisme
L’autora, diu Arimany, s’acosta al Balzac d’Il·lusions perdudes, a l’Stendahl de El roig i el negre i al Maupassant de Bel ami, que deixa enrere “la càrrega descriptiva, els immòbils paisatges muntanyencs i el temps estancat de Solitud”. Vaja, que és la nostra primera escriptora moderna, tant pels temes que toca –l’emancipació de la dona l’absurd del destí, diu– com per la forma, “aquesta forma d’adaptar el ritme del cine a la novel·la, el que avui anomenem ritme cinematogràfic ja ho va fer ella als anys 20”.

I tot plegat, perquè la considera  una autora a l’altura del seu catàleg monumental: “Mai dels mais publicaré un títol per compromís o per activisme. Per compromís i per activisme publico la col·lecció Colom en català Però la selecció dels títols, el contingut, és sagrada. Tant ella com Toni Sala [els dos únics autors catalans que ha traduït fins ara] els publico perquè em semblen autors de primeríssim nivell. El que passa és que les literatures perifèriques estan plenes de joies enterrades”. 

Sí, senyor. Amic Jan, posi-me’n una de Un film. I les que vinguin.