Com ser castís al segle XXI

‘Molinos de viento’ tanca el cartell gran de la Temporada, que torna el 20 de maig en petit format.

La sarsuela ha deixat de ser notícia entre nosaltres. Afortunadament. Fa anys que Jonaina Salvadó i Andorra Lírica prediquen en el que semblava terra d’infidels i el resultat no pot ser més òptim: des que es van aventurar pels mars procel·losos de l’anomenat género chico, ara fa un lustre amb aquella Festa Lírica epifànica, no hi ha hagut temporada sense sarsuela. I així, a poc a poc, amb molta paciència i tones de carinyo, és com hem anat interioritzant que la sarsuela és potser la germana petita de l’òpera, però que no té res a envejar a l’opereta i tampoc al lied.

Una evidència, diran alguns. Sí, però fa un lustre no gaires entre nosaltres s’haurien atrevit a dir-ho en veu alta. Salvador sí, i ha insistit –La Carte de Faraón, Cançó d’amor i de guerra, Bohemios, Cecilia Valdés– fins que ens ho hem acabat de creure. Res de nou sota la capa del cel, perquè és la mateixa estratègia que va posar en pràctica amb l’òpera: fa set anys semblava impossible que mai tinguéssim una minitemporada lírica. Ningú s’ho hauria cregut. Excepte Salvador. I vuit anys, vint-i-dos muntatges i 10.000 espectadors després, aquí la tenim. Un miracle.

Tot el que precedeix ve a compte de Molinos de viento, la sarsuela de Pablo Luna amb què aquest cap de setmana concloïa el cartell gran de la Temporada al Claror. Tres quarts d’entrada certifiquen que Sant Julià s’ha convertit per dret propi en plaça sarsuelera. Era una aposta no direm que arriscada, però tampoc evident perquè a diferència de La Corte de Faraón, de Bohemios i de Cecilia Valdés no és Molinos de viento un títol especialment popular. Però el director d’escena, Jofre Bellés, en va fer una reinterpretació per portar-la al segle XXI. Com? amb una escenografia que juga amb llums i ombres, que es mou entre la realitat i la fantasia, que trenca l’estereotip castís i xuleta de la sarsuela més convencional i que es recolza en els elements escènics creats per Emma Regada. Minimalista, moderna i elegant.

Corda lírica

Això, pel que fa a l’escenografia. Bellés hi introdueix a més una llicència narrativa: Clara i Pilla, el duet còmic que serveix d’excusa per narrar la trama de la sarsuela. Elles parlen en català; els protagonistes de Molinos de viento, en castellà. I funciona! Els moments àlgids de la funció  són l’ària del caporal Stock (David Costa), a l’obertura; la cançó Me he pasado la vida en un sueño, a càrrec de Margarita (Jonaina Salvador) i leit motiv musical que es va repetint al llarg de l’obra i que culmina en el reprise final amb tots els cantants i el cor a l’escenari, els duos de Romo (Andrés Sánchez Joglar) i Margarita, i de Margarita i el Capitán (Omar Nieto), sense oblidar l’Esbart Laurèdia, que sempre sorprèn i aquesta vegada ho va fer amb incursions tan extemporànies –però que funcionen prou bé– com ara incloure reminiscències a Grease i a West Side Story en les coreografies.

S’acaba en fi la Temporada gran, però a la lírica encara li queda una mica de corda: el 20 de maig a Les Fontetes, amb Va de vals (el trio Marcel Caselles i Jonaina Salvador, i una selecció d’òpera opereta, lied i sarsuela) i el 30 de juliol a la festa major de Sant Julià, de nou amb els mateixos protagonistes (veu, contrabaix clarinet i guitarra) i ara amb un repertori inèdit que sota el lema La màfia revisa bandes sonores del cine de gàngsters a la italiana, començant, naturalment, per El Padrino.

Fins aquí les bones notícies. La no tan bona –ara no ens posarem llepafils– és que la Temporada que ve es tornaran a programar dos muntatges grans al Claror, al febrer i al maig, i el recital de Nadal a Les Fontetes per obrir boca. De moment, diu Salvador, no està assegurada ni tampoc prevista la funció de tardor amb què tradicionalment obria el curs líric. I ja veurem si hi haurà sarsuela. Però després d’encadenar Cançó d’amor i de guerra, Cecilia Valdés i Molinos de viento, qui es queixi ho farà per vici.