Imaginen els de casa com sona d’estrany a l’oïda forana aquell altaveu que recorre els carrers avisant de la defunció d’un veí? És un dels sons identitaris per excel·lència, com  ho són el del clamorós silenci de les petjades sobre la neu o els esportius de gran cilindrada accelerant amb prepotència per l’avinguda Tarragona, les esquelles del ramat o la campaneta que crida a Consell els parlamentaris. Són alguns dels que ha recopilat Clàudia Vives-Fierro, artista plàstica catalana que forma part enguany de la biennal L’Andart. A l’antiga Catsa treballa ja per materialitzar la seva proposta. Materialitzar-la, perquè fins a aquí li ha calgut una feina de documentació, recerca, xerrades amb la gent del país, passejades amunt i avall amb l’orella ben parada. I què en pensa fer, de tot aquest material? Convertir els sons d’Andorra en una mena de partitura, però no una partitura musical a l’ús, que els profans no puguin llegir, sinó una translació dels sons en imatges que qualsevol pugui interpretar. Més encara: tot aquell que s’aventuri per l’espai on desplegarà la proposta esdevindrà actor d’aquest fresc sonor, caminant per les planxes metàl·liques que té previst instal·lar sobre el sòl. Difícil d’imaginar? La manera d’assedegar els dubtes serà, naturalment, passar per l’antiga Catsa a partir del 15 de setembre, que és quan s’inaugurarà oficialment la cinquena edició de la biennal impulsada per Pere Moles. 

A Vives-Fierro la idea de “recuperar un espai mort” com era l’antiga fàbrica de tabacs laurediana i fer-ho a través de l’art, li sembla “espectacular” o, ras i curt, “la bomba”. I més en el marc d’una biennal com aquesta, on els artistes, puntualitza, venen a “experimentar, a investigar i provar noves idees, no a vendre” l’obra. Ella participa per primer cop en l’esdeveniment, que ja s’està fent un forat important – “té molt de ressò”, assegura– en l’estament creatiu frontera enfora. Després de transitar per disciplines diverses, de l’escultura al gravat, últimament explora aquesta relació entre la matèria i la immaterialitat del so. També del silenci: John Cage no queda gaire allunyat dels postulats de les seves composicions.  

Un altre dels que s’afanyen per tenir el treball a punt en els deu dies que queden per l’obertura de la biennal és el tunisià Sim Marek. En el seu cas, però, treballa fora de l’antic bastiment, perquè el seu sí que serà art a l’aire lliure –la biennal proposa un circuit urbà– aprofitant el gran mur rocós deixat per les obres del vial. Un creador, per cert, instal·lat a França per posar-se a recer dels extremistes religiosos. Al Principat compareix amb Divinitats: utilitza residus electrònics i de plàstic per construir escultures de cares i cossos, de màscares i figures gegantines. Per què Divinitats? Es refereix a les “divinitats alimentades pel malbaratament i l’ecocidi”. No cal dir-ho: es refereix a nosaltres, els humans. 

En el mateix àmbit temàtic es mou la proposta de Facu Santana (fotoperiodista del BonDia, per cert): un crit d’alerta pel malbaratament de la societat hiperconsumista. Com? Durant quatre anys ha deixat constància dels objectes de tota mena: esquís, microones, mobles en perfecte estat... que es llencen al contenidor que  hi ha a l’inici del Camí Ral de la Massana. Centenar i mig d’instantànies per registrar fins a quin punt arriba el disbarat. “Visc al costat i hi passo cada dia, del matí a la tarda l’escenari canvia”, explica. Un dia rere l’altre. Si no fos tan trist, adverteix, es podria contemplar quasi com una obra d’art efímera.