Com sonava el segle XIII?

L’última vegada que vam parlar de les campanes de Meritxell va ser pel dia de la patrona de fa tres anys. El motiu era aleshores el trasllat de la més antiga de les dues, un venerable exemplar del segle XIII, des del Museu Postal on havia estat amagada des del 1998 fins a Meritxell Memòria, la reconstrucció del santuari arrasat per les flames la matinada del 8 al 9 de setembre del 1972. Robert Lizarte, l’home que més sap de campanes d’aquest país nostre, la va redescobrir a Ordino i va moure hàbilment els fils per tornar-la al lloc d’on no hauria d’haver sortit mai. La crònica d’aquella jornada concloïa amb una carta als Reis del mateix Lizarte: construir una rèplica d’aquesta campana i de la seva cosina  germana, que no s’havia mogut mai de Meritxell i que descansava també al pis del santuari, i hissar-les a l’espadanya del temple.

Doncs bé: tres anys després, aquella mena de brindis al sol s’ha convertit en sorprenent realitat, i des de dilluns les rèpliques de les dues campanes tornen a penjar dels jous del campanar del santuari vell de Meritxell. Les ha fabricat artesanalment –a mà, a partir del motlle que n’havia extret i amb el mètode tradicional de la cera perduda– el mestre campaner Abel Portilla al seu taller de la localitat càntabra de Gajano. Va trigar sis mesos, sis, a elaborar les rèpliques, dues còpies exactes de les originals, i aquest petit miracle ha sigut possible gràcies a la col·laboració del Comú de Canillo i del ministeri de Cultura, que hi han aportat a mitges els 16.000 euros en què es va pressupostar l’operació. Els altres 12.000 euros corresponents a la instal·lació han anat a càrrec del ministeri.

L’hissat de les campanes va tenir lloc dilluns al matí i fins ahir encara era possible enfilar-se a la bastida que s’hi va haver d’instal·lar. I no cal que els digui el privilegi que és haver pot veure in situ aquests dos magnífics i rars exemplars: mai més els podrem contemplar tant de la vora. El que sí que podrem en endavant és escoltar-ne el so. Diu Lizarte, amb l’entusiasme que l’il·lumina quan parla de campanes, que aquestes dues joies sonen exactament igual que les originals, “així que quan les escoltem estem escoltant un so que ve de finals de XIII o de principis del XIV”, la datació aproximada que n’ha pogut determinar a partir de les formes, “senzilles, estilitzades i del tipus anomenat esquilona, perquè recorden vagament les esquelles que es pengen al coll del bestiar”.

Concretem, perquè estem parlant de dues campanes que, com ja hem dit, són cosines però no germanes. Exemplars preciosos perquè entre el centenar que s’han conservat a les nostres esglésies són les úniques anteriors al segle XIV, juntament amb la de Sant Miquel de Prats, la de Sant Romà d’Auvinyà i la de Sant Joan d’Aixàs. La més antiga, la que havia anat a espetegar al Museu Postal, du el nom de Gaude Virgo Immaculata, una cosa així com Gaudeix Verge Immaculada (?), per les inicials, GVI, que incorpora en dues de les ametlles. A la tercera ametlla, el mestre campaner hi va deixar amablement la firma, “Despuic Me Fecit”, Despuic em va fer. És la més alta (73 centímetres) i la més pesada de les dues (64 quilos de bronze), i a més de viatgera, va ser la que va sortir més mal parada de l’incendi del 1972: en algun moment d’aquella fatídica matinada va col·lapsar, va caure al sòcol i va quedar penjant a la finestra, i especula Lizarte que el brusc canvi de temperatura a causa de l’aigua de les mànegues dels bombers va ser la causa de l’esquerda que la va deixar incapaç, perquè saben vostès que quan una campana s’esquerda, no diguem ja quan es trenca, és com els cavalls, ja no hi ha res a fer i mai més tornarà a sonar igual.

La GVI que penja des de dilluns al santuari vell de Meritxell és en tot igual que la medieval, però el mestre campaner hi ha afegit un toc personal, dues inscripcions que diuen així: “És una rèplica de l’original del segle XIII-XIV” i “Abel Portilla Me Fecut”, amb la seva firma autògrafa –si és que pot ser autògrafa una firma en bronze, que ves a saber. Aquestes mateixes inscripcions figuren també a la segona campana, batejada amb el sonor i pelet amenaçador nom de Vox Domini Sonat, La veu de Déu ressona, per la llegenda que du al cap o corona, just a sota del jou. És una mica més lleugera (53 quilos) i més petita (65 centímetres) que la GVI, i també una mica posterior, diu Lizarte, precisament per la inscripció de la corona i el tipus de lletra. Totes dues tenen, diu, un so “molt agut, molt medieval, difícilment reproduïble en una campana moderna. La Vox Domini Sonat sabem que sona exactament igual perquè n’hem pogut comparar el repic amb l’original, que es conserva intacta. La GVI és pura especulació perquè com es va esquerdar no sabem com sonava, però raonablement podem esperar que soni de forms molt similar”. El so agut té una explicació: és l’ideal per a la ubicació de Meritxell, al mig de la vall, i un so més greu, adverteix Lizarte, generaria a l’hivern un risc cert d’allaus.

Campanes amb ànima
Les de Meritxell figuren entre les més antigues del nostre parc de campanes, ja s’ha dit, i en sobten també les dimensions més aviat discretes: pensin que la Santa Eulàlia de la parroquial d’Encamp pesa 883 quilos, i l’escaldenca Maria, de Sant Pere Màrtir, s’enfila fins als 1.035. Però està clar que el més important no és en aquest cas la mida sinó el procés d’elaboració, rigorosament artesanal, i que fa que les dues campanes “tinguin ànima”, com diu molt gràficament Lizarte. Una altra de les particularitats és que la GVI i la Vox Domini Sonat són les primeres rèpliques del nostre parc de campanes. Fins ara n’havíem enviat dues més, la Jesús i Maria de Sant Jaume dels Cortals, i la Bàrbara de Sant Serni de Canillo, a cal restaurador. Totes dues estaven esquerdades, i el campaner Francisco Gómez les va tornar miraculosament a la vida gràcies al mètode Lachenmayer, que consisteix a escalfar el bronze de la campana fins als 1.100 graus –el metall es fon als 1.500– i just en aquest moment, soldar-la, per deixar-la a continuació refredar molt lentament. És l’única manera de recuperar una campana esquerdada, i si no s’ha aplicat en el cas de la GVI és per l’especial antiguitat d’aquest exemplar. I dos altres detalls que lamentablement només haurem pogut observar els privilegiats que ens vam poder enfilar a la bastida: el batall de ferro, no de bronze, i en forma de pera que ha construït el mestre campaner seguint el know how medieval, i els ancoratges de cuir que asseguren la campana al jou. De cuir!? “Sí, de cuir, com es feia tradicionalment, i no t’hi amoïnis que duraran més que tu i que jo”.

En qualsevol cas, i com remarca la cap de Patrimoni, Cinta Pujal, “l’objectiu era conservar les campanes originals en les condicions i al santuari. Amb les rèpliques, podem mantenir les originals ben resguardades però accessibles a Meritxell Memòria, i a la vegada escoltar-ne el so: un dos en un, perquè preservem d’un costat la memòria visual i de l’altre, la memòria auditiva”.

Si volen comprovar com sona en la realitat tot el que precedeix, l’estrena oficial serà a la pròxima festa de la patrona, i per saber-ne més sobre les campanes de Meritxell en particular i sobre les de Canillo en general, consultin Homes i dones de Canillo, als auficis, la monografia definitiva sobre la matèria, que firma gens casualment el mateix Lizarte i que traça la biografia de les 21 campanes que es conserven a les esglésies de la parròquia.