Va ser el 28 de juliol de 1886: el pirineista i cartògraf Jean Marie Hippolyte Aymar d’Arlot, comte de Saint-Saud (Deux-Sèvres, 1853 - Bordeus, 1951), i Victor Huot, un altre de tocat com ell per la dèria de les muntanyes, venien de pujar els ports de Rat i Angonella i el pic d’Arcalís, i se’ls havia posat entre cella i cella el Comapedrosa. Ja saben, el sostre d’Andorra, amb 2.942 metres. Havia de ser la culminació de la campanya d’aquell estiu per acabar de delimitar la frontera franco-andorrana. Així que dit i fet: Saint-Saud i Huot van sortir a les sis de la matinada de la cabana de Socalma, a la vall Farrera, on havien pernoctat, i a migdia feien el cim. Amb alguna incidència, perquè diu el nostre comte —en el relat del periple que va deixar a l’Annuaire du Club Alpin Français del 1886— va estar a punt de morir en l’ascensió al nostre centre: una pedra solta l’hauria esclafat si no hagués intervingut in extremis un tal Rogalle, company seu de cordada, que el precedia i que va arribar a temps de subjectar-la: “Si hagués anat sol, m’hauria aixafat.”

Si volen més i sucosos detalls de la campanya del 1886, entrin al blog del pirineista Alberto Martínez Embid a Desnivel i veuran el que és bo. Però si parlem avui de Saint-Saud és perquè de les ascensions d’aquell estiu del 1886 en va deixar una espectacular sèrie de fotografies conservades (i penjades) a Gallica, el monumental portal web de la Biblioteca Nacional de França (BNF). Per la part que ens toca n’hi ha mitja dotzena del que són amb tota probabilitat les fotografies en altura més antigues del nostre racó de món: la més antiga que es conserva a l’Arxiu Nacional —perquè es facin una idea— és una albúmina del cap del Port d’Envalira (o de la falda dels Pedrons: hi ha saludable controvèrsia) presa per Brutails el 1887. Saint-Saud se li va avançar un any, i opina Isidre Escorihuela —escalador i alpinista, a banda de conservador dels fons fotogràfics de l’Arxiu Nacional— que ens trobem davant de tota una proesa. La tecnologia digital, Photoshop, Instagram i les xarxes socials han “distorsionat” i “contaminat”, diu, la nostra sensibilitat fotogràfica. Avui, és clar, qualsevol és capaç de fer una autofoto, allà dalt o on sigui. Però el 1886 no era així: “Imaginem-nos aquesta gent carregant una càmera de fusta que podia fer 30 centímetres d’alt i 50 d’ample, els negatius de vidre, probablement de 10 per 15 mil·límetres, i cadascun d’ells més gros i pesat que els nostres aparells mòbils, el corresponent trípode de fusta, els accessoris fotogràfics i el material personal d’escalada: només si fem aquest exercici entendrem la immensa sort que tenim de poder contemplar avui aquestes joies. I fer-ho amb admiració i humilitat, perquè n’hi ha per treure’s el barret.” La sèrie de Saint-Saud, en fi, inclou vistes del Montcalm i del Comapedrosa des del Pic de la Rouge —la pica Roja, a la vall Farrera—, d’Ensagents i de Pessons des del Recó, i de Salòria, el Montcalm i Entravessada des del Comapedrosa. Si no tenen barret, corrin a buscar-ne un. Per treure-se’l. Com Escorihuela.