L’art pot ser moltes coses. En el temps que ens ha tocat viure de vegades costa discernir entre una performance avantguardista i uns obrers treballant sobre un esvoranc a la via pública. Tots dos solen tenir públic, al capdavall.

Però si en algun punt és factible trobar allò que marca la diferència entre l’entreteniment i una manifestació artística és que la darrera ens impacta i ens commou. Perquè l’art, en qualsevol de les seves formes, l’únic que no pot –o no hauria de poder fer– és deixar-nos indiferents.

I això és el que ha aconseguit el primer cap de setmana del ClàssicAnd. Commoure’ns, emocionar-nos, i fins i tot enfadar-nos: amb el món o amb la incomoditat que confronta la nostra percepció amb la mirada de l'artista. Perquè hi ha moltes maneres d’expressar-se i no totes són les que estem acostumats a escoltar –ni volem sentir–. I això és així, i està bé que sigui així.

Va passar aquest cap de setmana a Casa de la Vall, en la magnífica proposta de Piero Mastronardi sobre la Passió segons Sant Mateu, de Johann Sebastian Bach amb arranjaments i composició musical d’un inspirat Toni Gibert. 

L’actriu catalana Àngels Bassas es transmutava en el dolor de totes les mares que han perdut un fill davant un públic immers en una proposta en què música, veu i paraula es donaven la mà envoltades d’un públic corprès, que es veia emocionalment i inevitablement implicat en l’escena.
A la sala dels passos perduts, l’actor Uri Guillem es vestia com Santiago Nasar per trobar la mort. Mentre la mezzo Alejandra Acuña i el contratenor Albert Guiñón el guiaven cap al seu destí davant la mirada impotent de la mare. 

Les recentment restaurades pintures de Casa de la Vall, les ombres estratègiques, la pedra –freda– i els peus descalços dels intèrprets connecten –a través de la música i de la veu– amb un dolor que va més enllà del fet religiós per esdevenir transcendent per la seva absoluta humanitat.

Al vespre, Carmina Burana, que no és el nom d’una senyora, sinó la traducció aproximada del llatí de Cançons de Beuern, una selecció de poemes medievals trobats al manuscrit homònim, conservat al monestir de Benediktbeuern, a Baviera, i que l’alemany Carl Orff va convertir el 1935 en una de les obres corals més famoses del segle XX.

A l’escenari, més de 185 persones en comunió sota la batuta de Josep Caballé Domènech: músics de l’ONCA i de l’orquestra simfònica de Galícia, les veus de la simfònica de Galícia i del cor infantil Amics de la Unió de Granollers i els solistes Julieth Lozano, soprano; Kevin Amiel, tenor;  i Guillem Batllori, baríton.

En aquest cas, la Fortuna es va conjurar per complir el desig d’Orff, que no era un altre que el de recuperar el poder elemental i primitiu de la música, capaç així de provocar una resposta emocional immediata en l'espectador. Deu minuts d’aplaudiments a peu dret en donen fe.