Landry Riba enregistra a Sud Radio i a d’altres quatre espais els temes de ‘Mountain Songs’.

Potser no és el Cage que preparava el piano amb una col·lecció de rampoines –gomes elàstiques, xinxetes, claus, rosques, cargols, gomes d’esborrar, pedaços de pelfa, imperdibles–per extreure-li, deia, microtonalitats d’altra manera impensables. Tampoc el Cage de 4’33”, aquella estupenda ocurrència en què l’home entrava a l’auditori, seia a la cadira, aixecava la tapa del piano i es quedava en silenci els quatre minuts i mig del títol. Però ja ens n’havia donat unes pistes als dos primers discos, We Were Trapped In The Dream Of a Dog i Tales From Behind The Mirror, que contenien cameos de la Saturnina, la degana de les campanes de Sant Serni de Canillo; les esquelles d’un ramat de vaques (brunes, naturalment), o una sensacional tronada d’estiu. Tots aquests sons incidentals que Landry Riba anava pescant amb la grabadora i després incorporava als seus temes.

Ara ha anat un pas més enllà i ha plantat in situ l’estudi de gravació i la banda. Dissabte, per exemple, se’n van anar a Sud Radio i es van instal·lar a la cinquena planta de la torre. Als temps daurats de l’emissora allò era la sala noble, i fins aquí van fer pujar De Gaulle en la històrica visita a l’edifici –el 23 d’octubre farà 50 anys!– perquè hi firmés al llibre d’or. Riba i companyia –i la companyia eren Mireia Planas, al violoncel; Sílvia García, a la viola, Ivan Garriga, al violí, i Albert Bartumeu, als sintetitzadors– s’hi van enfilar per enregistrar-hi Paraules sense fil, el primer dels cinc temes de Mountain Songs. Ahir van desfilar per la sala dels Passos Perduts de Casa de la Vall (Resiliències); demà ho faran per Sant Miquel de Prats (Snow Light); divendres, per cal Pal (Time To Listen), i el cap de setmana, per l’era de casa Rossell (Oblits).

Però si hem començat parlant de Cage és perquè Riba també practica, a la seva manera, la música aleatòria. Per això, dissabte a Sud Radio es van quedar gravant fins a la nit. Bufava el vent –i més a la cinquena planta de la torre, que es balanceja com una barca– i, com havia previst, el vent es quedarà a Paraules sense fil com un instrument més. El mateix va passar ahir a Casa de la Vall, però amb el cruixit que feien les cadires on seien els músics en fregar sobre el soler de fusta. I és aquest soroll el que confereix als temes el toc vintage, càlid i acollidor que Riba buscava gravant i situ. Això, i portar al disc el so que fan aquestes muntanyes nostres. El pas següent consistirà potser a pujar al Cataperdís, punxar al record i esperar que els elements toquin. Ho advertia fa un parell d’anys: “La naturalesa escriu unes melodies estupendes, no en tinguis cap dubte; però sovint passen desapercebudes. Hem de saber aturar-nos i escoltar-les”.

D’Arnalds a Villon

Però de moment, el que tenim és Mountain Sounds, que s’ha gestat a l’allargada ombra d’Olafur Arnalds –de fet, el disc ja és un homenatge implicit al músic islandès, autor d’Island Songs– i que s’ha proposat parir de forma analògica. Com? Enregistrant en tirades senceres, sense editar, diu, i transferint tot aquest material en brut a una cinta. Arribats en aquest punt ja no hi haurà marxa enrere. Res del tallar i enganxar, fer i desfer de l’edició digital. “Volem treballar com fa quaranta anys”, diu. El resultat no s’allunyarà gaire de les textures atmosfèriques dels discos anteriors. Però la part electrònica, que a Tales... encara tenia certa presència, serà aquí quasi testimonial: “Hem reduït al mínim el material enregistrat; a Mountain Songs tot és molt més directe: gravem el que se sent”.

I el que se sent, en el cas de Paraules sens fil, és un quartet de corda –violí, viola, violoncel i baix– que aporta el (diguem-ne) costat humà de la gesta èpica en què va consistir l’obertura del país al món -a través de le sones i també a través del port d’Envalira- amb el contrast "fred, metàl·lic i nòrdic" del sintetitzador de Bartumeu. Perquè Riba no escriu música conceptual, no: cada tema explica una història, i el títol en pretén ser una pista. Resiliències, enregistrat ahir a Casa de la Vall, és un homenatge a la capacitat de supervivència de l’home de muntanya, que s’ho ha de fer tot sol davant dels elements, en ocasions amables i d’altres decididament hostils i implacables: per això la peça –amb Dèborah López al piano, en lloc de Bartumeu, i Elies Porter en lloc d’Ivan Garriga– alterna moments tranquils, quasi plàcids, amb d’altres de més accelerats. Snow Light, a la Cotinada, vol ser una mena de pregària panteista; Time To Listen, la traducció musical del cicle vital de pagès, regit per les estacions, i Oblit, la reinterpretació d’un tema clàsic: el que Villon va tocar a la Ballade des dames du temps jadis i Jorge Manrique a les Coplas. Aquí, a compte de la nissaga dels Rossell: “Mais où sont les neiges d’antan!?” Això, això: on són?