Escombrarem cap a casa i ens ‘quedarem’ a Mayka Jiménez de Aranoa perquè a la Seu va passar l’adolescència, perquè hi té part de la família i perquè de tant en tant s’hi deixa caure per descansar i portar-nos una mica de glamur. Ahir, per exemple, que presentava a la Immaculada la primera novel·la, ‘Las mujeres que fuimos’, en conversa amb Pilar Aláez. Xerrada entre amigues

 ‘Alturgellenca’?
Bé, al meu pare, que era directiu al MOPU, el van destinar aquí per uns anys i m’hi vaig passar l’adolescència. La família és a mitges de la Corunya i Madrid i jo he viscut a Madrid i Barcelona. També durant uns anys a Andorra, per cert. 

Doncs ho deixem així. Som-hi, amb aquestes dones que vam ser.
És un retrat generacional, com diu a la faixa, perquè jo volia donar molta visibilitat a les dones de la meva generació, les dones d’entre 45 i 55 anys, també als anys noranta –tots tenim certa nostàlgia dels nostres vint anys, oi?–, de com era Barcelona a l’època... Volia donar també veu al paper de la dona com a cuidadora, perquè hi ha un dels personatges amb Alzheimer: també era important de parlar-ne.

...?
El meu pare va morir d’una d’aquestes malalties neurodegeneratives, no exactament Alzheimer. Però tenia tot aquest munt de coses que tenia al cap, i a dones que són reals, que han passat per la meva vida, i que volia plasmar. 

Quan va rebre l’empenta? 
Em van trucar de Penguin per proposar-m’ho: no m’ho creia! Jo he treballat com a periodista, en revistes femenines, Elle sobretot, i en altres mitjans. Que em truquessin a la porta va ser un cop de sort.

Va sortir per Sant Jordi. 
Hi ha dones que em diuen que s’hi han vist reflectides, que han rigut i han plorat. Alguna m’escriu per dir-me “em queden trenta pàgines i no vull que s’acabi”. O em pregunten si hi haurà segona part. No m’ho havia ni plantejat. 

Hi ha perill que l’hi etiquetin com narrativa ‘femenina’, que fa picoreta.
Però també tinc lectors que són homes, i no només amics.  Algú em diu: “no sé per què has posat aquest títol”. Ara bé, jo escric des de la perspectiva de gènere, és clar. Jo tinc un doctorat en art i gènere, així que parlo des de la  meva perspectiva. I des d’un feminisme que, confesso, fa que em sorprengui una mica el feminisme actual. 

...?
Érem més naturals, jo diria que ara és tot més extrem. Jo soc professora en escoles de negocis a Barcelona i tinc contacte amb noies joves i les veig molt extremes. Abans buscàvem la igualtat, era una perspectiva molt equitativa, ara diria que ens estem escorant cap a un feminisme que és tan extrem com el masclisme. 

Quan entrem en no binarismes, ja ens perdem. 
Sí, jo em perdo. Però m’interessa. Per exemple, a la novel·la volia que un dels personatges fos bisexual. Em vaig haver de documentar molt, comprendre el context. Amb tot, m’avisaven: la bisexualitat com es concep avui no té res a veure amb com es concebia fa un temps. 

De promoció: un no parar?
Entre Barcelona i Madrid, sí. Però estic entre companyes, molta entrevista en revistes femenines i les redactores són companyes. Dels anys que vaig estar a Elle, i també he dirigit una agència de comunicació i seguia en contacte amb elles. Així que encantada. 

Aprofitem l’experiència en revistes femenines per preguntar-li pels ‘nous’ models de dona. Físics. 
Abans es presentaven aquells models que en màrqueting en diuen aspiracionals. Jo recordo quan de joveneta tenia la carpeta coberta amb fotos de Cindy Crawford o Claudia Schiffer. 

Ara potser hi ha un excés de realitat. Per veure gent lletja ja tinc el mirall. 
Però és la conseqüència de la democratització de la imatge a causa de les xarxes. Com la figura de l’influencer. S’ha democratitzat la imatge de dona –o d’home– real i hi ha tota una generació que s’hi sent molt més identificada. Aquell ideal de bellesa s’ha desdibuixat.  

Però va veure Eurovisió? Cossos tallats pel mateix patró: novament, modes. 
És cert. Ja no són esquifides però són totes igual. 

Totes havien passat pel mateix cirurgià. 
Jo treballo a l’agència amb molts metges de medicina estètica i m’expliquen que comencen molt, molt joves. Sí, continua sent una imatge hipersexualitzada de la dona, ara amb tanta corba. 

Tot canvia perquè tot segueixi igual. 
O pitjor. O en el fons és com quan nosaltres teníem vint anys i ens escurçàvem la faldilla. Ara igual, tot i que el que demanen és anar al cirurgià estètic, sí. És més greu. 

Revistes i influencers hi teniu un paper aquí?
En parlo a les classes que dono: màrqueting d’influència. Sempre explico que no tots els comptes que tenen molts seguidors són influencers ni a la inversa. Un influencer és qui t’aporta un contingut de valor i, per a mi, això està per sobre de la imatge. Però a la gent més jove sí que és el primer que li entra pels ulls. La nostra responsabilitat? Què sé jo, les revistes estan en una crisi publicitària tan gran que han d’apostar per allò que és tendència. Desgraciadament. 

Desgraciadament. 
I amb la intel·ligència artificial! Preparem-nos. 

Ens hem desviat del llibre. Aquella Barcelona dels noranta li interessava. 
Van ser els millors anys de la meva vida. A banda, la música. La novel·la té una banda sonora. Volia que la novel·la fos també un remember. 

Home! I no hi entrava la Seu? O en la següent?
Vaig entregar 560 pàgines a l’editorial, que em van fer tallar. Menys personatges menys escenaris...