“Isern Arnau, un pagès de 25 anys de la Vansa, va intentar arribar a Andorra amb un grup de joves d’aquest poble de l’Alt Urgell que també fugien de la guerra. Però prop del pic de Claror va caure desmaiat i els seus companys no van aconseguir reanimar-lo. El 31 d’octubre de 1938, un metge certifica que Isern ha mort per un atac d’asistòlia causat pel fred i el cansament. El cadàver és reconegut pel batlle episcopal Anton Tomàs Gabriel i és enterrat al cementiri d’Escaldes”. La peripècia de tràgic final forma part del relat de Refugiats. Andorra, país d’acollida, mostra que, recordem-ho, es va estrenar a Cal Pal de la Cortinada, i recala ara a la Seu. Il·lustra perfectament com d’interconnectades estan les històries dels refugiats que han anat amunt i avall per aquestes muntanyes, fugint d’un o un altre conflicte. Alguns, els més afortunats, van trobar refugi a Andorra, en particular molts dels desplaçats durant la guerra civil. “I nosaltres no els vam tancar en camps de concentració, ens els vam posar a casa”, recordava Llovera.
Incidia el comissari en totes les raons que fan oportú que aquesta mostra s’exhibeixi a la Seu -vivències a banda, és alturgellenca l’autora dels textos, Roser Porta, i és alturgellenc l’historiador que s’ha endinsat a fons en el relat a partir de la mostra, Pau Chica-. Aquesta oportunitat la va veure claríssima la directora de l’Espai Ermengol-Museu de la Ciutat, Anna López, i és als seus esforços que devem que ocupi aquesta planta del Centre Cívic, que demostra tan bones qualitats com a espai expositiu. Cert, reconeixia l’alcalde, Joan Barrera: el seu equip ho va tenir clar i per això en va encetar la reforma, encara no culminada; serà amb l’esperat ajut del Pla de Barris que es pugui completar.
Tornem, però, al contingut de la mostra, una història d’exilis que, recordava Llovera, comença “oficialment”, és a dir, documentalment, amb el del bisbe Caixal fugint cap al Principat durant les guerres carlines. Els següents a protagonitzar una fugida col·lectiva frontera amunt va ser “la gent de dretes de la Seu, que va omplir els hotels d’Andorra, a banda dels que van ser rebuts a cases d’amics, parents i coneguts”. Això en una època en què Andorra “ni era un Estat, amb un Consell General amb poques competències i només set policies” per a tot el país.
La frontera està políticament marcada, però la realitat és tossuda i les històries s’entrelliguen a banda i banda de la línia. Carme Vidal, de Casa Arnau d’Ars, declara al jutjat de la Seu el 21 d’octubre de 1941, que investiga la identitat d’un home trobat mort al “monte Cugoll”, entre Anserall i Sant Joan Fumat. A la segona quinzena d’agost, relata la interrogada, van aparèixer dos homes demanant menjar, dos estrangers. Van pagar tres pessetes. Eren part de la munió de desconeguts que vagarejaven per les muntanyes buscant un recer. Les primeres en atendre’ls eren les dones, les mestresses de casa. A elles ret homenatge un dels àmbits de la mostra.
Recordar, fer memòria, potser és més necessari que mai. Això recordava l’alcalde Barrera en la presentació de la mostra, que ahir s’inaugurava i tancarà el 14 de febrer. És una mostra, proposava, oportuníssima en aquestes dates, plena coincidència amb la mort del dictador Franco i aquest “mar de fons que blanqueja” la seva funesta vida i obres.
Però la mostra té també un peu en el futur immediat, destacava la directora de l’Espai Ermengol: avui també hi ha refugiats i n’hi ha de refugiats vivint a la ciutat. De Veneçuela i Colòmbia procedeixen les dues persones convidades per compartir la seva experiència amb els assistents a la inauguració i que, elles i d’altres, continuaran ajudant a què el públic, especialment el més jove, l’escolar, empatitzi amb el que suposa convertir-se en refugiat. Per organitzar-lo, López ha recabat la complicitat de la regidoria de Solidaritat de l’Ajuntament de la Seu i el servei d’Immigració del Consell Comarcal. També completa el relat de la mostra amb dades actuals de l’Oficina d’Asil i Refugi de Catalunya: en 2014 s’hi van registrar 17.488 sol·licituds.
Que ningú no està lliure, precisa Llovera a través de la mostra: aquí estan les dades d’ACNUR, que pronostica que en 2050 al món hi haurà mil milions de refugiats. Potser fan curt.
L’exposició, profusament il·lustrada, fa un recorregut pels moments en què la riuada de refugiats que transitava pels Pirineus portava més cabal, de la guerra civil a Espanya, dèiem, a les guerres europees, en particular la segona, amb aquella insòlita aventura de les xarxes d’evasió.
Atenció també als objectes que s’hi despleguen: projectils recuperats de la batalla de l’Ebre o metralladores. Si fer-los passar duana amunt va ser una aventura que un dia explicarà Llovera, com haurà estat fer-los passar de nou cap a baix?
“La fugida és el pitjor moment”
Els bombardeigs -sobre Barcelona, sobre Figueres, el particular Gernika català- van ser durs, “però el pitjor moment va ser la fugida”. Els assistents a la inauguració (i la premsa en el passi matinal) gaudien d’una pindoleta de Jo dic mai més, peça teatral confegida i interpretada per Ferran Castells, una obra que completa la narració de la mostra amb tres episodis sagnants dels conflictes bèl·ics del passat segle.
L’obra va passar pel Comunal andorrà i alguns escenaris catalans. Es podria representar a la Seu? Difícil, amb la mancança d’un teatre com a tal a la ciutat. Tot i que no perdem l’esperança, que si l’oportunitat es pinta, Castells és home capaç d’actuar sota un pi. El text, que és seu, el va escriure a partir d’entrevistes que recull el llibre La guerra quotidiana, de Daniel Serra; del volum Traumas. Niños de la guerra y del exilio i de Los últimos españoles de Mauthausen, de Carlos Hernández. A partir de les històries en ells recollides, va aixecar una obra duríssima: “Quan vaig arribar a França pensava que ens acollirien, també era una república”, resa el monòleg. Coneixem el desengany.
Llibres a banda, Castells també va tirar de memòria personal per escriure el text. L’avi, Josep Batlle, va ser un dels repressaliats: militant d’ERC, va actuar d’enllaç amb l’exili català i va acabar pres a la Model. Ala cel·la va bescanviar el duro que havia escamotejat els guardes, amagat en un mitjó, pel rellotge del company, un anarquista. L’esfera l’acompanya en cada representació, com la foto en gris i rebregada de l’àvia.
Desfermar les llengües
Si algun objectiu pot acomplir una proposta com aquesta, mostra i obra, és donar veu als records compartits, desfermar les llengües. Aquella anècdota l’explica a la Montse Rovira, la cap de premsa del consistori alturgellenc. Ella també en tè d’hsitòries (si ens disculpa la indiscreció): l’avi barceloní, Josep Maria Quintana Vives, qui sap si un dia va coincidir amb el de Castells a les tertúlies de l’hotel Colón. També membre d’Esquerra, va patir els sofriments del camp de concentració durant un llarg any en què la família ni sabia si seguia viu. En tornar, la repressió s’hi acarnissava: marcat pel seu passat ni tan sols trobava feina. Per l’altra banda, el padrí tarragoní, Francesc Rovira Hugas, un pescador bregat que també coneixeria el rigor d’un camp franquista.
