Una de les escasses bones notícies del curs artístic ha sigut la resurrecció de Rafa Contreras. Al novembre, al Mama Maria, amb la primera individual en una pila d’anys i el retorn oficial a la pintura dels seus orígens. Al gener, amb Cadireta, l’artefacte monumental –quatre metres i 2,6 tones d’acer– que va plantar al Parc Central de la capital com a apoteosi de la seva particular dèria pels utensilis aquests tan pràctics que serveixen per seure. I ara, a La Peixera, gràcies a l’estupenda ocurrència de la Xarranca de posar els nostres artistes, toquin el pal que toquin, a reflexionar sobre el haiku. Contreras, que ja havia sentit la crida japonesa i s’havia posat a escriure perquè sí estrofetes d’aquestes de cinc, set i cinc síl·labes, es va plantar ahir als baixos d’ArtalRoc i va interpretar sobre una tela un haiku propi. Aquest, perquè se’n facin una idea: “Sota les fulles/ nit clara i humida/ troba parella”. En rigorós viu i en estricte directe –era una performance– davant d’una desena d’incondicionals que van desafiar els elements, i en un format XXL que contrasta amb l’austeritat, la senzillesa i el minimalisme del haiku: una tela d’1,5 per 4,5 metres. Set metres quadrats de poema visual que quedarà exposat a La Peixera fins al 23 d’agost. Un repte, diu, “perquè mai havia pintat una superfície tan gran, ni en un temps determinat [dues horetes de rellotge, ahir] ni davant de públic”. Li havíem intuït al Contreras conceptual el llautó nipó, aquesta saludable tendència a insinuar abans que mostrar, a suggerir abans que dir. A La Peixera confirma aquests bons auguris i emula Sabina quan no volia que l’acusessin de quedarme colgado en calle Melancolía. I qui diu el carrer Melancolía diu una cadira.