Possiblement no recordin quan van assistir a l’última individual de Rafa Contreras. Normal, perquè ell tampoc no ho té gaire clar. Però haurien de retrocedir com a mínim un decenni. El cert és que ha sigut sempre una presència habitual en col·lectives, i el 2016 el vam veure ocasionalment a ArtalRoc amb una inusual instal·lació de denúncia social –formava part de l’última fornada dels Tallers d’art–, però ja era hora que tingués l’oportunitat de mostrar el gir copernicà que ha experimentat els últims anys amb el retorn a la pintura. A un costat –que no enrere, de seguida ho veuran– queden les cadires de ferro a què ens havia acostumat aquests dos últims decennis. I diem que torna a la pintura perquè aquí és on va començar, a finals dels 80 i amb Sergi Mas –qui millor?– com a guia. Paisatges urbans són una desena de quadres de gran format que s’allunyen definitivament de qualsevol referència figurativa i s’endinsen en el procel·lós oceà de l’expressionisme abstracte. És una pintura essencialment matèria, per tocar, diu ell –guix, pols de marbre i sorra sobre fusta– amb què pretén plasmar, atenció, els efectes del pas del temps sobre els murs, les finestres, les portes i els carrers de les nostres ciutats. A Contreras li interessa el que sovint mirem sense veure. Per exemple? Les parets de les habitacions que queden a la vista quan una casa va a terra, amb les restes més o menys absurdes, descontextualitzades, de la vida que hi havia hagut entre aquells murs. Ell passa a la fusta aquests fragments de mur, de porta o de finestra, i l’efecte és altament suggestiu, perquè el que hi havia hagut ho deixa tot a la imaginació de l’espectador. Contreras només en proposa un espai.
Un altre Contreras, en fi, que no ha abandonat del tot l’escultura i que al Mama Maria –des d’avui i fins al 9 de gener– hi exposa dues peces de ferro: un ocell i una cadira de petit format que prefigura la cadira monumental –quatre metres d’alçada, 2.600 quilos de pes– que aviat si tot va bé, veurem en un cèntric espai de la capital.