Convent, paller, biblioteca

Picabaralles de pati de veïns: qui no s’hi ha vist involucrat? Entre els monjos del convent dels agustins de la Seu i els jesuïtes, que ocupaven les finques adjacents, els petits (o més grans) conflictes es van allargar durant més d’un segle. Que si el teu mur deixa en l’ombra el meu hort, que si el dret de pas, que si... Es renovaven i apaivagaven en funció de l’entesa o desavinença entre els successius priors i rectors. També és cert que malgrat les escaramusses els dies de festa assenyalada d’uns o d’altres s’ajudaven, perquè els oficis lluïssin com corresponia.  És una de les sucoses anècdotes que solcaran l’exposició que aquesta tarda farà Lluís Obiols, historiador i arxiver municipal, que es va posar mans a l’obra per recuperar la història de l’edifici que allotja la Biblioteca Sant Agustí, antiga església. L’encàrrec li va arribar del mateix equipament, en el marc de la (ajornada) celebració del 25è aniversari. Una història per cert molt mal coneguda i que Obiols ha pogut filar gràcies a cinc llibres, cinc, dels centenars que hi devia haver, però afortunadament molt aclaridors- que es van salvar de l’arxiu del convent, desaparegut en els moguts temps de la desamortització. 
La biblioteca i  l’hospital adjacent, que també formava part de les possessions dels agustins i que va ser cedit per l’Església, són equipaments per on abans o després tothom passa. “Però què en sabem en realitat? A penes en tenim tres o quatre referències, com ara que la primera pedra de l’església es va posar el 1585 i que els monjos es van passar quasi un segle residint a Santa Magdalena”, recorda Obiols. Apunta el detall que els membres de l’ordre es passessin tant temps amunt i avall per celebrar els oficis –uns quants cops al dia– abans que el 1666 s’instal·lessin al convent ja construït. Per cert, que les obres del temple es van allargar durant dècades, amb aturades contínues, fins que un llegat els va donar l’empenta necessària. Caterina d’Ortedó va designar l’orde com a hereus universals, amb la condició que enllestissin la construcció del temple. 

Durant dos segles aproximadament, fins que va entrar en escena la desamortització al segle XIX, el conjunt dels agustins va ser seu d’una vida social molt activa, amb molta participació de les confraries, festes molt participatives, “una vida diguem que liturgicofestiva molt dinàmica”, proposa Obiols. 
Acabat el molt llarg procés de desamortització es van abatre sobre els edificis moltes dècades d’oblit i decadència. L’església va seguir acollint oficis fins al maig del 1936. “Va ser aleshores que el bisbe Guitart va cedir els edificis per a l’hospital, igual que la de Sant Francesc a l’Ajuntament”. Després va caure fins a servir a penes com a paller, com a magatzem. Fins i tot hi havia el projecte per enderrocar-la, destí del qual la va salvar la reconversió en biblioteca, inaugurada a mitjans dels anys noranta. 

Valor arquitectònic? “En aquells moments no es valorava, o no es valorava com ara, el patrimoni dels segles XVI a XVIII”, recorda Obiols abans d’apuntar que el projecte arquitectònic “va deixar l’interior de l’església a la intempèrie, malmetent aquelles pintures que ja estan prou perdudes però de les que encara s’hi poden apreciar restes”. Se’n coneix l’autoria? No hi ha rastre d’encàrrecs ni pagaments, en haver-se perdut els arxius dels agustins. Però qui sap si algun dia, en tots aquells volums notarials repartits entre Barcelona i Lleida, algú s’endú una sopresa.