Eudald Guillamet coordina la rèplica de les pintures rupestres de Kapova, als Urals, datades fa 14.500 anys. S’inaugurarà l’estiu que ve.
Un camell de dues gepes. A la república de Baixkíria, als Urals, un lloc tan improbable per a un camell com un os polar a la península Ibèrica, i que una mà anònima va pintar fa uns 14.500 anys, tot i que la datació encara no és pacífica. Amb aquests antecedents, comprendran que quan fa quatre anys Eudald Guillamet es va topar la bèstia d’aquí al costat a la cova de Kapova es va endur la sorpresa de la seva vida. No existeix res de similar als annals de l’art rupestre. L’únic dels nostres rebesavis que va tenir l’ocurrència d’endinsar-se en una cova i pintar-hi un camell va ser el nostre protorus de Kapova, i Guillamet va tenir la santa fortuna de descobrir-lo i descriure’l.
Tot això ja ho sabíem. La novetat és que Guillamet i un equip de vuit restauradors a les seves ordres treballa des de fa sis mesos al taller d’Alain Dalis a Montignac, una eminència en la matèria: de casa seva han sortit les rèpliques de les pintures rupestres de Chauvet i de Cosquer, per fabricar una còpia exacta dels tres panys de paret de Kapova, inclòs el que conté el camell. El part de la criatura tindrà lloc aquest desembre, si es compleix el calendari, i a l’estiu s’inaugurarà el centre d’interpretació del jaciment, a tres quilòmetres de la cova original, i es convertirà, augura, en un ganxo turístic de primeríssim ordre: “Kapova ja tenia unes connotacions espirit
uals molt especials per a la població local, ve a ser una mena de santuari, com la Montserrat de Baixkíria. Cada any rep uns 60.000 visitants, i això que deu fer prop d’un decenni que van tancar la gruta on es troben aquestes pintures”.
El que sortirà del taller de monsieur Dalis a Montignac és una rèplica perfecta de la cova de Kapova: una estructura construïda amb resina i fibra de vidre que en reprodueix el mínim detall (textura, consistència, porositat, arestes) i sobre la qual es projecten fotografies d’alta definició que els restauradors traspassen sobre la roca. El resultat, diu, és una rèplica exacta que a ulls d’un profà passaria per l’original: s’hi distingeixen fins i tot els pèls del camell.
Però no ens deixem enganyar per la distància, adverteix Guillamet: per molt remot que pugui semblar, el conjunt de Kapova està al Top 5 mundial, al costat d’Altamira, Lascaux i Chauvet. És una raresa científica, insisteix, perquè només hi ha notícia d’un altre possible camell rupestre, en una cova de Mongòlia, que Guillamet va anar a visitar i que qualifica de “dubtós”, i d’uns traços en una gruta de Txebliàlinsk, a 200 quilòmetres de Kapova, que amb una mica d’imaginació, diu, podrien arribar a dibuixar un camell. “Cap de tan nítid i tan definit com el nostre”, conclou.
La pregunta òbvia és qui va pintar no només el camell, sinó també la rècula de cavalls, bisons, mamuts i altres bestioles que l’acompanyen, i amb quin objectiu. Respecte a la primera qüestió, del que no hi ha dubte –estem parlant de fa 15.000 anys– és que es tractava de nòmades que es movien al ritme dels ramats que els servien d’aliment. La segona és més espinosa i els antropòlegs no s’acaben de posar d’acord. Inicialment, es decantaven per la hipòtesi que es tractava d’una mena de cerimònia per propiciar la caça. Però, qui havia de caçar camells als Urals? Les últimes tendències en antropologia, amb Jean Clottes al capdavant, creuen que les pintures rupestres són el resultat de rituals xamànics que incloïen experiències extrasensorials i que l’artista plasmava després al seu llenç: la paret. La presència aparentment incongruent d’un camell en una cova dels Urals l’explica no perquè no n’hi hagués a la rodalia, sinó perquè molt probablement l’artista paleolític n’havia vist en algun viatge, de la mateixa manera que s’han localitzat figures de cabres pirinenques a grutes normandes.
Sigui el que sigui, Guillamet no dubta a considerar-los artistes consumats, capaços d’utilitzar fins a quatre tècniques: pinzells, tampons, polvoritzador, barretes de guix, per dibuixar una figura: “Eren autèntics professionals. Sabien el que es feien i amb un parell de traços et treien un mamut. Molt més espavilats del que crèiem”. Que hagin sobreviscut 15.000 anys no és cap miracle.
Com és fàcil suposar, Guillamet considera el camell baixkir el descobriment científic més important de la seva carrera, més encara que els conjunts murals de Sant Serni de Nagol i de Sant Martí de la Cortinada: “Frescos romànics n’hi ha molts. El camell és un element nou en el repertori de l’art paleolític”.
