Cadascú tria les seves dèries, i la d’aquest historiador alemany ens toca de ben a prop: a l’hora de triar tema per al doctorat es va fixar precisament en la institució del saig, que ha vingut a investigar in situ als fons documentals de l’Arxiu gràcies a una beca de la residència Faber, la primera del 2022. Ahir va desfilar pel Rosaleda per il·lustrar-nos sobre la Justícia a l’Edat Mitjana, posem que entre el 900 i el 1130.

Tendim a pensar que la Justícia a l’edat mitjana era un instrument al servei dels poderosos. Mite o realitat?
La pregunta correcta potser hauria de ser: què és la Justícia? Ni tan sols avui ho tenim clar: aparell jurídic, eina de control social... Per a una persona de l’edat mitjana la resposta més aproximada és que la Justícia és Deú, i Deú és la Justícia.

Però mentre no arriba Ell, com ho fem?
Aquella gent estava convençuda que a final dels temps arribaria el Judici Final, i seríem jutjats per l’únic tribunal imparcial i just, que és Déu. Els jutges corruptes, que n’hi havia, també s’arriscaven a la condemna eterna. 

Era una Justícia arbitrària?
La visió brutal de la Justícia medieval és hereva de Hollywood. Més aviat era feudal. Si el senyor presideix el tribunal i té interessos en el plet que es dirimeix és obvi que escombrarà cap a casa. No tothom era igual davant de la Justícia, tot i que no estic segur que avui no sigui encara així.

Arbitrària?
Era pública, comunitària, que ja és molt. Habitualment davant de l’Església, on tenien lloc les reunions de poble. Avui passa en un espai tancat. El càstig corporal no era una pena tan estesa com acostumem a pensar. El més habitual eren les multes i les compensacions. La pena de mort, per exemple, era raríssima. Insisteixo que m'estic referint a un període concret de l'Edat Mitjana, entre el segle X i mitjans del XII. Aquest és el meu àmbit d'estudi.

Quines eren les penes greus?
Existia la possibilitat real que et castiguessin a l’esclavitud. Sabem del cas d’un home que havia matat la seva esposa. Portat davant d’un tribunal presidit pel bisbe de Vic només pot al·legar que ho ha fet “incitat pel diable” i acaba sent venut com a esclau. 

Un cas de protoviolència domèstica?

Probablement, i algú podria inferir que a l’edat mitjana era habitual. Doncs és l’únic cas d’aquest estil que ens ha arribat. Cosa que tampoc vol dir que n’estiguessin exempts. El que pretenc dir és que amb la documentació disponible és molt difícil quantificar la violència a l’edat mitjana, ni tan sols si ho era més o menys que la nostra.

No els interessava, el dret penal?
La majoria de documents que s’han conservat corresponen a casos que avui en diríem civils, plets sobre herències, propietats, límits, compravendes que els interessats conserven com a prova del seu dret. En canvi, un furt, fins i tot un homicidi, apareix molt rarament documentat. 

El pitjor crim pel qual podies anar a parar a un tribunal medieval?
Fratricidis, parricidis... Matar un parent sense causa era gravíssim. I encara ho és avui. Però el pitjor d’un homicidi era que fos amb l’agreujant del verí, que es considerava una forma especialment reprovable de matar. 

Era una Justícia especialment patriarcal?
La representació legal requeia per sistema en l’home, però en el cas de menors que concorrien en judici, la mare podria representar-los si el pare havia mort. I hi ha dones que es fan valer, com Ermessenda de Carcassona. En tot cas, reduir l’edat mitjana a una època fosca, violenta, patriarcal, diu més dels nostres prejudicis que no de la realitat medieval.

Existien codis?
A la Catalunya Vella regia la llei visigoda, el Liber Iudicorum, un corpus de lleis complex, molt ben estructurat, molt casuístic, pròxim a la gent del poble i hereu directe del dret romà. Els jutges eren professionals que sabien de lleis i jutjaven d’acord amb aquest codi. 

A Andorra, també?
No tenim gaire documentació judicial anterior al segle XI, però la llei visigoda era la vigent també aquí. A poc a poc aniran guanyant força usos i costums, com queda clar als pariatges.  

Es posaria en mans d’un tribunal medieval?
En preferiria un d’actual. Tinc dubtes de què em trobaria, i sospito que m’enduria més d’una sorpresa. Quan t’hi jugues la pell, com menys sorpreses millor.

El saig, per què li interessa?
És una institució peculiar, que sorgeix aproximadament al segle IX, tot i que no sabem si n’hi havia a Andorra, perquè no està documentat. És bonic que es conservi la paraula, però les funcions del saig actual no tenen res a veure amb l’històric. I juraria que no ha sobreviscut en cap altre sistema jurídic.

Què significa?
Saig és una paraula d’origen visigot i d’etimologia dubtosa. Corominas diu que és qui cita la gent al judici, altres investigadors sostenen que es refereix a qui acompanya al noble. El que sembla clar és que s’ocupava en el procediment de qüestions pràctiques: acompanyar l’acusat, demanar silenci, cridar els testimonis... Les fonts no ho diuen, però ho podem inferir, algú ha de fer aquest paper diguem-ne auxiliar. 

És pròpia nostra?
No és exclusiva, en trobem a Tortosa, a Girona i a d’altres llocs. Però a partir del segle XIII i XIV, després dels Pariatges, va guanyant pes i adquireix un aire especial. De moment és més una intuïció que una certesa. He de comparar-ho amb els altres saigs que coneixem.