“Tu, que sempre m’aculls/ amb una mirada tan alta,/ digues: ¿de quin color són els teus ulls,/ Mahalta?”
L’origen d’aquesta estupenda aventura poètica cal buscar-lo en els versos d’aquesta cançó que Roser Carol va penjar al seu compte de Twitter el 29 de desembre passat. Es complia el 82è aniversari del traspàs de Màrius Torres (Lleida, 1910). Ni 50, ni 100, ni 75. Va ser el 1942: el poeta tenia 32 anys i en feia set que, malalt de tuberculosi, estava ingressat al sanatori de Puig d’Olena. Eva Arasa, que abans de narradora va ser poeta –i ho tornarà a ser després de l’estiu, quan Salòria li publiqui el segon poemari– en va fer prou per contactar Carol i proposar-li una idea de bomber(a): un homenatge al poeta lleidatà perquè sí, sense cap motiu concret ni positiu. Simplement, perquè el arte es largo y además no importa, perquè totes dues comparteixen certa devoció pel poeta lleidatà i perquè, en fi, quants de vostès serien capaços de recitar uns versos de Torres més enllà de la Cançó a Mahalta feliçment versionada per Lluís Llach, quan exercia de cantautor i no d’activista?
El resultat d’aquella ocurrència és el recital que tindrà lloc el 7 de maig a la Trenc sota el t´tiol d'Això és iagua i amb elles dues i Iago Andreu com a rapsode, Noemí Rodríguez com a narradora i la veu de Francesca Guardiola, que clausurarà la vetllada amb la cançó de Llach amb l’acompanyament de Diego Galdón a la guitarra. I nosaltres que ho celebrem, perquè Màrius Torres va ser durant un breu període de temps una cosa així com el poeta de capçalera d’una generació, la que als anys 70 començava a descobrir la literatura catalana. I després, als llimbs. Un destí, per cert, que compartiria anys després Martí i Pol, que va passar de ser el més pròxim a un poeta nacional que ha tingut Catalunya –se’n va arribar a postular la candidatura al premi Nobel, i recordin aquelles entranyables visites que li giraven Pep Guardiola i el mateix Llach– a l’ostracisme actual. I en certa manera, Joan Margarit, un altre cas de poeta venerat en vida i enviat als llimbs immediatament després de morir.
Tot plegat fa pensar en la volubilitat dels lectors –com a mínim, dels catalans– i del caràcter essencialment efímer de la incerta glòria literària. I per això fa especialment oportuna, per inoportuna, la iniciativa de Carol, Arasa i companyia. Hi repassaran de forma més o menys cronològica l’obra del poeta –inèdit en vida– i dividida per a l’ocasió en tres etapes clarament diferenciades: el poeta noucentista dels inicis, company de generació (la del 36) d’Espriu, Rosselló-Pòrcel i Joan Teixidor; la simbolista que arrenca coincidint amb l’ingrés al sanatori el 1935, i probablement la més recognoscible, amb el reguitzell de cançons que dedica a Mahalta com a hits, i l’última etapa, en què anticipa amb un regust mòrbid la seva mort, i la identifica en certa manera amb la derrota d'una determinada Catalunya a la Guerra Civil espanyola.
I ara, ja poden córrer al YouTube i posar-se a cantar: “Corren les nostres ànimes/ com dos rius paral·lels./ Fem el mateix camí/ sota els mateixos cels”.