Ni John Cage ho hauria fet millor. Quan el Cosmos estava encarant el tram final de Patres, la peça que el compositor Manuel Rodríguez Valenzuela va escriure fa dos anys per al quartet català, va i a la violinista, Helena Satué, se li trenca una corda. De fet es va trencar no només la corda, sinó també la màgia, és clar, es van aixecar tots quatre, van demanar disculpes i van marxar cap al camerino a posar-ne una de nova. El meu amic Jan i jo teníem la intuïció, més aviat l’esperança, que aquell incident formava part de la partitura, que es tractava d’una virgueria conceptual del compositor. Hem vist Cage fer coses pitjors. Però no. Al cap de res, cinc minuts, van tornar a l’escenari i van reprendre Patres –“Lo que hacemos en la vida tiene su eco en la eternidad”: disculpin, però ho havia de dir, em surt així, de patac, sempre que sento algun roma dir “patres”  (!)– més o menys per on l’havien deixat.

Ja no va ser el mateix. Una llàstima perquè Patres havia resultat una epifania. Ho és cada vegada, una per lustre, posem per cas, que aterra entre nosaltres una ocurrència estrictament contemporània com ho és aquesta obra que explora i explota amb totes les conseqüències la microtonalitat –ja saben, les notes que hi ha entre les tecles del piano, per dir-ho amb les exactes paraules de Charles Ives. Bernat Prat, el primer violí del Cosmos, en va fer una gràfica analogia: els microtons vindrien a ser a les octaves el que els decimals als nombres enters. Tot i que la veritat, molt millor escoltar-ho.

Un es queda petrificat davant d’una música que sona a qualsevol cosa menys a... música. Soroll? Fressa? Brogit? Guirigall? Espetec? Dring? Tot a la vegada. Una cosa absolutament disruptiva que ens posa més enllà de l’emoció i també de la raó, i que atrapa pel que té de radicalment aliè. Mai abans havíem sentit res de semblant, i és difícilment imaginable que mai tornem a escoltar res de semblant. Afortunadament, tot sigui dit. A diferència de les rosquilles de Sant Blai (i de les natilles de veritat, que eren les que es deien així, natilles, tot va a pitjor) amb una vegada n’hi ha prou i estàs francament temptat de compadir els intèrprets, que es deuen haver passat setmanes, per no dir mesos, lluitant amb Patres.

Així que la viola i la corda. Un incident rar –no en recordo un sol cas en l’últim quart de segle– però no totalment inèdit. Recordin Manuscrito hallado junto a una mano, el conte andosí de Cortázar. Sí, home, aquell en què el protagonista, un melòman sense nom, descobreix per casualitat, mentre escolta a París uns Capricis de Paganini a càrrec de Ruggiero Ricci, un estrany i molt rendible poder: només li cal evocar, mentre assisteix a un concert, la memòria d’una tieta difunta perquè la corda del violí de torn –ni que sigui l’Stradivarius de Ricci– es trenqui estrepitosament. De seguida li veu les possibilitats comercials a tan singular habilitat, i es dedica a esprémer els més cèlebres intèrprets del moment –som als anys 50: Isaac Stern, Zino Francescotti, Ricardo Odnoposoff, Jascha Heifetz, Yehudi Menuhin…– per la via del xantatge: si no li abonen una quantitat mensual amenaça de plantar-se a la sala i convocar l’espectre de la tieta amb funestes conseqüències.

No hi posaria la mà al foc, però en un moment donat em va semblar veure cap a l’última fila de platea un paio altíssim, amb barba i gavardina. I més inquietant encara: instants abans que la corda fes clic, el vaig veure tancar sospitosament els ulls i fer una cara rara, com si hagués vist un fantasma. Paraula. 

El fantasma de la tieta morta.